El terror de Chernobyl

Como al parecer todo el mundo, he acabado de ver la nueva serie de HBO del momento. No hablo de Juego de Tronos, mejor olvidar el final, sino de Chernobyl. Como bien indica el propio nombre, la serie relata en 5 episodios el desastre nuclear que ocurrió en Ucrania el año 1986. Sí, es una serie basada en los hechos reales, muy fidedigna, pero no aburre al espectador con incontables explicaciones sobre lo que pasó entre escena y escena.

Si algo he de encomendar sobre esta serie, es la madurez con la que trata los catastróficos hechos de Chernobyl. Estoy seguro que la tentación de llenar los capítulos con imágenes morbosas de víctimas irradiadas cuya piel se funde cual barra de chocolate al baño maría era muy grande, pero los productores han sabido controlarse y centrar la trama donde verdaderamente merece la pena; la corrupción del sistema político soviético.

Sí, aun teniendo sobre el plato una catástrofe nuclear, la trama de Chernobyl gira alrededor de las causas del accidente y no de sus consecuencias. Por supuesto que la radiación tiene su papel en el guión, pero cualquier director hubiera llenado los 50 minutos de cada episodio con víctimas despellejadas por la radiación. Yendo al grano, la serie pinta a la perfección el sistema político de la unión soviética. Todas las jerarquías de la sociedad están dominadas por políticos incompetentes puestos a dedo que antes eran simples obreros. Éstos se preocupan más por mantener contento al comité central y sus arbitrarias cuotas que por hacer un buen trabajo. Uno de estos politicuchos es asignado para gestionar la crisis y toma el papel de protagonista junto a un científico nuclear. Este político, llamado Boris Shcherbina, es la puerta hacia el siniestro mundo de la política soviética y, a mi parecer, el mejor personaje de la serie.

Boris empieza como todos los otros políticos, con un sentido del patriotismo exagerado y un respeto a la URSS desmesurado, cuasireligioso. El incidente de Chernobyl no era nada grave para él, prefería seguir formando parte de la ignorancia colectiva inducida por temor a quedar mal en mitad de una guerra fría que estaban perdiendo. Pero su visita a la central le obligó a cambiar su perspectiva y a tomarse el asunto con toda la seriedad necesaria. Por primera vez en su carrera política se preocupó de verdad por el futuro de la gente sobre la que gobernaba. Se percata de la terrible opresión política a la que todos están sujetos y le abre los ojos. Era el sistema el que había causado tal mortal accidente.

Por eso valoro tanto esta serie. El personaje de Boris retrata el estúpido autoritarismo y el miedo de todo el mundo a las represalias de un sistema más preocupado en servir a la idea del Socialismo que a la gente. Los personajes son vigilados constantemente por agentes de la KGB e incluso Boris mantiene conversaciones confidenciales fuera de sus habitaciones por miedo a posibles micrófonos que podrían delatarlos. Así era la URSS, si podías manchar su nombre de cualquier manera, eras objetivo de vigilancia constante con la posibilidad de ser asesinado bailando sobre tu cabeza cual espada de Damocles.

Resumiendo, la serie hace un muy trabajo a la hora de explicar conceptos de física nuclear. Muestra el horror de la radiación mediante la cinematografía sin recurrir al morbo puro y duro (la escena de los niños jugando con las cenizas radioactivas del incendio sobre el puente como si nada es escalofriante). El dolor humano no pasa desapercibido y la gravedad del accidente nunca es tomada a la ligera. Hay un ambiente funesto que se mantiene durante toda la serie sin llegar al melodrama.

Muy recomendada.

Puntuación: 8/10

Hidrofòbia (guanyador concurs relats breus URV)

Sempre m’ha agradat l’aigua. Nedar i bussejar han sigut les meves grans passions des que era ben petit. Al principi no podia deixar d’explorar tots els racons de la piscina pública del poble, bussejant en un univers de rajoles de color cobalt i les lluminoses projeccions del sol estiuenc sobre aquestes. Especialment quan estava sol, els altres nens no apreciaven la piscina com ho feia jo i sempre demanava al guarda de seguretat que em deixés banyar entre la una i les tres de la tarda, quan la piscina tancava per l’hora de dinar. Ell sempre em deixava mentre no portés menjar i jo m’embolcallava d’aquella serenor que em portava la ingravidesa del busseig. Passava més estona amb el cap sota l’aigua que fora i la meva mare em va comprar unes ulleres perquè no tornés amb els ulls vermells del clor. Però tot allò va canviar quan els meus pares em van portar a la platja.

No havia vist mai una piscina tan gran. M’hi vaig llençar corrent, tan fort que les ulleres em van caure de la cara; però no em va importar, el que vaig veure em marcaria per la resta de la meva vida: un preciós quadre de llum maragda sobre un llit de sorra fina com la seda, peixos platejats que reflectien la llum del sol com joies vivents, closques de petxines dormint un somni etern mig enterrades sota la pols daurada… No m’ho podia creure, quanta bellesa! Em vaig adonar l’aberració que era la piscina, un espai artificial d’aigua inerta. M’hi vaig passar tota la tarda submergint-me entre les onades per a descobrir aquell bell món que havia ignorat tant de temps. M’era igual no portar ulleres, la sal no era pas un impediment, encara la preferia al clor artificial de la piscina. Seguint el rastre d’un peix groguenc vaig acostar-me a les roques, on vaig descobrir una font efervescent de vida: crancs, musclos, petxines, peixos tímids que s’amagaven en petites coves i, fins i tot, un popet que menjava un desafortunat cranc. Em vaig quedar bocabadat observant amb delit aquell miracle de la naturalesa, tan distret estava, que no notava que les onades es feien més grans i una de ben forta em va colpejar el cap contra una de les roques. El tall era profund i un núvol vermell va tacar aquell paradís que no podia deixar de mirar. Vaig sortir de l’aigua i la meva mare em va agafar en braços, tot reganyant-me per haver-me acostat a les roques, però jo no l’escoltava, no podia deixar de mirar el blau infinit del mar, tot lluent sota la llum del sol vespertí.

Després d’aquell dia, no pensava en un altra cosa que anar al mar. Em passava els dies demanant als meus pares que anéssim, ells em deien que no però de seguida vaig pensar com passar-me les vacances nedant al mar. Vaig aprendre a agafar el bus i em gastava la setmanada en viatges cap a la platja. Amb nou anys ja feia viatges de 2 hores per visitar la platja llarga de Tarragona. Als 14 anys ja em vaig pagar una moto venent embotit i polvorons per Nadal i la resta és història. Anava a la platja cada dia, fes fred o calor. A l’hivern m’abstenia d’anar-hi perquè l’aigua era molt freda i les nits queien molt aviat, però tot i no poder visitar el meu paradís, el record de bussejar en aquell indret meravellós no em marxava del cap. Estudiava el mar i els seus habitants pel meu comte, i mirava documentals marins fins que no quedava cap que no hagués vist. Als 18 anys vaig treure prou nota per estudiar biologia marina i vaig anar a Barcelona per estudiar aquell món blau que em fascinava. En 4 anys ja tenia el títol i gràcies als meus honors vaig poder viatjar pel món com a investigador.

Vaig bussejar les aigües dels 5 oceans, tot investigant la vida que els omplia: vaig nedar amb foques i pingüins a l’antàrtic, amb dofins i balenes al pacífic i l’atlàntic, i em vaig meravellar amb la gran barrera de coral a Austràlia. Aquells espectacles de colors i aquelles elegants danses amb animals marítims em van captivar completament. Estava enamorat del mar, embogit per la seva majestuositat i bellesa infinita. Volia explorar tots els racons d’aquell món, conèixer tots els seus misteris com quan em coneixia totes les rajoles de la piscina municipal del poble. Per això, em vaig emocionar quan vaig escoltar les notícies d’un nou forat blau sorgit del no-res, a la costa de Sant Francisco.

Els forats blaus són pous que es van formar en passades edats de gel, on el nivell del mar era molt inferior, l’erosió de la pluja i el vent van crear aquests pous de centenars de metres de profunditat. Amb la pujada del nivell del mar, l’erosió va aturar-se i el resultat fou uns cercles negres envoltats d’aigua blava. N’hi ha per tot el món, però mai s’havia donat el cas que un forat blau sorgís del no-res, els habitants de Sant Francisco es van llevar amb un forat de vint metres de diàmetre a la seva badia on abans hi havia aigua cristal·lina. L’aparició del forat blau va ser molt controvertida, els habitants de la badia sentien la infundada por de que aquest forat s’estengués i xuclés tota la ciutat; fins i tot, els pescadors evitaven navegar per sobre del forat blau, presos d’una por irracional a aquell cercle negre inusual. Una teoria sobre la seva formació era que el forat blau ja hi era però que una capa de pedra s’hi havia adherit per sobre, tapant-lo, i  ara, alguna cosa havia fet caure aquest barret. No es podia saber fins que algú s’hi submergís, i jo era aquest algú.

Ja portava un grapat d’anys bussejant com a biòleg marí, i el món científic ja em coneixia internacionalment per la meva dèria per bussejar. No va costar molt moure fils perquè fos jo el primer bussejador a explorar aquell forat blau verge. Quasi diria que va ser massa fàcil que em deixessin bussejar a mi quan no era americà, tenia la sensació que no hi havia cap altre voluntari disposat a fer-ho. Però jo no em vaig capficar amb aquestes bestieses, jo només volia explorar un altre trosset d’aquell oceà que tant m’estimava.

Segons els càlculs dels biòlegs americans, el forat blau baixava cap als 200 metres; un forat profund, però no el més profund del món, aquest títol se l’emportava un forat de 300 metres localitzat a les Illes Paracel, que formen part de les Illes del Mar de la Xina meridional. Els 200 metres es poden bussejar sense riscos per a la salut, notícia bona. El descens seria curt, no més de 10 minuts, però l’ascens caldria fer-lo durant unes 4 hores, perquè els meus pulmons no col·lapsessin per la diferència de pressió.

Ja havia baixat a forats blaus abans. No estaven al mateix nivell que nedar per les cristallines aigües de la Barrera de Corall, els forats blaus no amaguen vida marina per culpa de la falta de corrents marins, però tenien el seu encant. En baixar per un forat blau, la llum desapareix completament, com si fos la gola del llop, i la ingravidesa en aquell espai negre és del tot relaxant. Hi ha una certa pau en flotar en el no-res, una serenor deliciosa que s’assaboreix poc a poc, com un bon vi o un whisky escocès. Es podria dir que és l’experiència més propera a flotar en l’espai, com si et convertissis en un astre que segueix el camí d’una força invisible. És com es deu sentir aquest planeta, com si flotant en aquell pou fosc et permetés entrar en comunió amb la Terra.

El dia va arribar, no vam trigar gaire a preparar l’expedició, en una setmana d’aparèixer el forat, ja estava en un vaixell a la vora d’aquest, preparat pel descens. Em submergiria amb una càmera connectada amb un cable al vaixell, perquè els altres investigadors poguessin veure el que jo veia en directe. Aquesta càmera era la meva única via de comunicació amb la superfície; la màscara del tanc d’oxigen impedeix la parla sota l’aigua, per això s’utilitza un llenguatge de signes bastant bàsic per a comunicar-se entre bussejadors. D’aire no m’havia de preocupar, tot i que com més profunda és la submersió més consum d’aire. Ja hi ha de tancs fets a mida, que emmagatzemen un volum d’aire enorme, suficient per a aquesta submersió. El tanc d’aire ocupava tota la meva esquena i era ben gruixut, no podia pas caminar per terra amb el tanc, però dins la ingravidesa de l’aigua no era cap problema. El propi pes de l’equip m’ajudaria a enfonsar-me sense gastar gaire oxigen. L’objectiu era inspeccionar el fons del forat i descobrir perquè s’ha obert tan de sobte. Els biòlegs estaven interessats a esbrinar com es creaven els forats blaus i aquesta era una oportunitat excel·lent; jo, en canvi, només volia explorar aquell racó nou de la badia de Sant Francisco que no havia vist mai.

Amb tot llest, em vaig col·locar l’equip, i després de mossegar la màscara, vaig caure a l’aigua d’esquena, com ho havia fet tantes vegades anteriorment. Vaig entrar en el món blau i vaig notar com la pell se m’eriçava com de costum, estava al meu paradís, estava a casa meva. Vaig bussejar cap al forat blau que s’obria davant meu com un pou. La sorra blanca de les vores encara queia cap al no-res amb cada cop de corrent. Un banc de sabogues nedaven a l’uníson tot seguint la vora del forat blau, com si no sabessin si passar per sobre o no. Una raja binoculata feia el mateix, nedava sobre la sorra del voltant com si hi llisqués sobre un terra encerat, tot buscant crancs o mol·luscos per cruspir-se’ls. Els peixos encara no se’n refiaven d’aquell indret nou, però jo no era poruc, era un explorador! I m’hi vaig endinsar.

Vaig col·locar-me al centre del forat blau i el mateix pes de tot l’equip començà a arrossegar-me cap avall. Podia veure com les parets del forat, tot i deixar anar encara unes cascades de sediment que s’enfonsaven cap avall, eren fermes i no col·lapsarien; una por que tenien els geòlegs de l’expedició. Ells no entenien el mar com jo, la meva confiança era plena, mentre pogués escoltar la meva respiració a la màscara, no correria cap perill.

Suspès en l’aigua, en aquell lentíssim ascensor que em portaria cap al fons del forat blau, vaig tancar els ulls. Em sentia bé, com cada altra vegada que m’havia enfonsat en un forat blau. Caure infinitament en un pou negre on l’única vida era jo m’emocionava. Em sentia a milers de quilòmetres de la Terra, entre el fred glacial d’Urà i Neptú, però la temperatura no em tirava enrere, per molt que baixés juntament amb el meu descens.

 Vaig obrir els ulls, ja era tot negre; vaig encendre la llanterna, el profundímetre marcava els 170 metres, ja era a prop. Vaig descendir uns quants metres més i l’aigua es tornà boirosa amb una polseguera tediosa, inutilitzant la llanterna. Devia ser la terra de l’ensorrament, vaig pensar. Però la reducció de visibilitat no va ser l’únic canvi; l’aigua es tornà tíbia i una lleu remor s’afegí al so de la meva respiració. Hi havia un corrent allà sota? Una caverna submarina? Només ho sabria quan arribés al fons.

Ja m’era impossible veure res amb la llum, ni podia saber si estava encesa o no a causa de tot aquell núvol enterbolit. Comprovar el profundímetre era impossible en aquelles condicions i la imatge que retransmetia al vaixell era inútil sense llum. Potser havia de començar a pujar, lentament per evitar la síndrome de descompressió, donant per fracassada la missió. Però jo volia arribar al fons. Volia saber què hi havia en aquell forat. I vaig seguir, tot i la petita part racional del meu cervell cridant que no baixés més.

En la plena foscor de la gola del llop, buscava el terra amb les mans; amb molta cura palpava aquella aigua enterbolida, que cada cop es feia més densa, com sorra aigualida. De cop, aquella sensació de densitat s’incrementà. Em vaig veure embolcallat per aquella aigua fangosa que premia el meu cos. L’aigua passà de tíbia a calenta; era una escalfor agradable, com si estigués davant una llar de foc en un dia de tempesta hivernal a la muntanya. Per alguna raó, no em vaig qüestionar aquell rar fenomen. Vaig deixar-me seduir per aquella pressió i continuà el meu descens cap a la bogeria.

Una veu es començava a distingir en aquella remor que portava escoltant fa estona. Aquelles articulacions que escoltaven les meves orelles no semblaven coherents, de cap manera se les podia classificar com a paraules. Eren una mena de xiuxiueigs aflautats que em tombaven pel cap, com onades en la superfície d’una bassa solitària, llunyana de tot ésser viu. L’idioma era totalment desconegut, aliè a tot codi terrenal, un cant sense cançó, una música sense notes; però, tot i aquest enigma, podia entendre la veu. Més que entendre-la, podia sentir la seva intenció. Aquella veu em demanava que anés cap avall, cap al fons del forat blau.

No m’hi vaig poder resistir, la meva ànima no feia cas de cap raó, més aviat, tota la raó abandonà el meu pensament quan aquella veu entrà al meu cervell, bategant amb cada segon d’aquella esfereïdora però encisadora melodia d’articulacions inintel·ligibles. Vaig endinsar-me cada vegada més en aquell fang espès, ara tornat en un líquid negre granulat. El meu cos nu lliscà per aquella aigua semisòlida, del vestit de busseig no en quedava res i el cable que m’unia amb el vaixell feia estona que havia desaparegut, però això ja no era problema meu, ara només importava arribar on la veu em duia.

Unes espurnes verdes enmig de la foscor atragueren la meva atenció. Era com una bombolla que es retorçava en mil formes diferents, tot lluint aquelles espurnes maragdes al seu interior. Les espurnes lluïen en la foscor com cuques de llum a la vora del riu d’una nit estiuenca, tot movent-se dins la bombolla i dibuixant formes geomètriques inimaginables. La meva mà intentà agafar-la però la bombolla es trencà en dotzenes de bombolles més petites que passaren entre els meus dits, tornant-se a unir fora de la meva mà. Era un espectacle preciós, un univers de llum i matemàtiques recollit en una bombolla.

De sobte, una altra bombolla aparegué a la meva dreta, i dues més a l’esquerra. Vaig sortir d’aquell encanteri i les veus es feren més vives dins el meu cap. Els meus ulls descobriren com més d’aquestes miraculoses bombolles sorgien a pocs metres sota meu. Vaig descendir posseït per la veu i empès per la meva imperiosa curiositat. Una escletxa d’or es féu manifesta en l’origen de les bombolles. Era llarga i lleugerament corbada, la seva llum lleugerament pàl·lida es feia visible als pocs metres.  M’hi vaig plantar davant i la vaig mirar. Les veus dins el meu cap ressonaren amb més força i estengué la meva mà cap a l’escletxa daurada. Aquesta es feu més gran de cop, obrint-se en una rodona groga de 2 metres de diàmetre. El meu cos començà a tremolar, unes línies de colors indescriptibles dansaven per la rodona daurada tot formant formes geomètriques impossibles. Les línies agafaren velocitat i s’ajuntaren al centre de la rodona completant una vibrant pupil·la que em mirava fixament. Les veus es feren més clares, començava a poder entendre aquell inimaginable codi. Alhora, vaig adonar-me’n que les bombolles no eren l’única cosa que m’envoltava; un mar d’apèndixs fora d’aquest món ballaven al meu voltant, com si m’analitzessin. Si hagués de descriure’ls, els anomenaria tentacles, però les formes que agafaven aquelles extremitats no eren pas biològiques. El seu constant canvi efervescent em tenia hipnotitzat, no tenien pas una forma definida. L’ull groc s’alçà per sobre meu en un mar de bombolles verdes i tentacles efervescents. Em mirava fixament amb la seva inestable pupil·la de mil colors; la llum de les bombolles deixà veure la mida ciclopia d’aquella cosa. Sí, cosa, no era pas un dimoni ni un leviatan bíblic; fos el que fos, no era pas d’aquest planeta, i m’atreviria a dir que tampoc d’aquesta dimensió. El seu cap triangular reuní els centenars de tentacles al seu voltant formant una estructura megalítica semblant a una gàbia, i jo n’era el seu presoner. I dins d’aquella gàbia, aquelles parets de carn efervescent em cridaven en aquell codi alienígena. L’ull em mirà des del punt més alt, començant així el ritual.

La cambra s’inundà de bombolles i de la seva llum verda. Allà vaig poder veure l’horror d’aquella criatura. Les formes dels tentacles cada vegada eren més definides, agafant la textura i densitat adequades per a formar cares humanes que cridaven de dolor en els pocs instants de la seva existència fins a donar pas a un altra cara tan plena d’agonia com l’anterior. L’ull em parlà, ofegant totes les altres veus. El seu codi era igual d’estrany que el de les veus anteriors, però el començava a entendre de debò. Un dolor extrem s’instaurà al meu cap, i la sang començà a brollar dels meus ulls, les orelles, el nas i la boca. Entre les pulsacions d’aquella migranya infernal, vaig aixecar el cap i la meva vista quedà connectada amb l’ull, cada vegada més a prop. I finalment, entengué aquell incomprensible missatge.

«Vinc d’un espai més enllà de totes les estrelles, on l’obscuritat eterna tremola davant la meva presència. Sóc Ghtkl’asplyhj, senyor de Hjrit’la i enemic de Fwul’mgrl. Fa eons que dormo, esperant el meu moment. Reclamaré el meu tron de la ciutat dorment i res podrà impedir-ho. Desespereu davant el meu poder, criatures insignificants, i torneu al mar amb els vostres amos! Fwul’mgrl eft’nua tknair yblphkint tekel msiovrgl enfghpir! INKHUAT GTHKL’ASPLYHJ!

 

Allò és l’últim que recordo. Vaig aixecar-me en un llit d’hospital, embenat de dalt a baix. Els metges m’han explicat el que va passar. El vaixell va perdre el contacte amb la meva càmera, i van estirar el fil d’aquesta però no em van trobar a l’altre extrem. El meu cos nu sorgí surant del forat blau unes quantes hores més tard. Ningú sap que se n’ha fet de tot el meu equip de submarinisme. Tampoc saben explicar com he pogut sobreviure sense tanc d’oxigen ni perquè no tinc cap dany per síndrome de descompressió, tenint en compte que no he pogut controlar el ritme de pujada. És un misteri.

Dia 3

He explicat als metges el que us he relatat, però ningú m’ha cregut. Jo sé que és real, ho puc recordar perfectament, i crec que ells també saben que és real. Estic empresonat en aquesta habitació blanca d’hospital, amb un lavabo amb dutxa i res més. L’únic contacte amb l’exterior és una finestreta amb barrots per la qual es pot veure un bosc de sequoies. M’estan donant mitja dotzena de medicaments cada dia per a la meva «recuperació» però no les prenc, em trobo més bé que mai, amago les píndoles sota la llengua i les llenço pel lavabo quan se’n van. I les llenço sense mirar, perquè quan veig aquella petita superfície d’aigua, m’entra una por terrible. El meu cos es paralitza quedant només una tremolor freda i llefiscosa. Aquella rodona fosca d’aigua tèrbola sembla que em torni la mirada.

Dia 5

Avui he aconseguit obrir la dutxa després de treure’m totes les benes. L’aigua calenta ha tranquil·litzat la meva ansietat, però en fregar-me la pell, he notat com la meva mà lliscava massa de pressa. En veure’m la pell del braç he descobert una mucosa blavosa. He sortit de la dutxa i m’he fregat conscientment amb la tovallola fins a treure tota aquesta blavor llefiscosa de la meva pell. He tancat la porta del lavabo, ja no penso tornar a entrar-hi més.

Dia 8

La blavor de la meva pell no ha tornat, però unes escates han sorgit al meu colze. Són dures i em fan mal si intento arrencar-les. Necessito utilitzar el lavabo, però no goso acostar-me a la porta. No vull tenir cap contacte amb l’aigua, només la bec quan me la porten els metges.

Dia 9

M’he aixecat amb un mal als dits increïble. Els tenia tots ajuntats, pegats l’un amb l’altre. Els metges m’han inspeccionat els dits i els han intentat separar. He cridat de dolor però m’he deixat fer; al final hi han abocat un got d’aigua sobre la meva mà i els dits s’han separat. Una membrana blavosa encara els unia, com les potes d’una granota. En què m’estic convertint?

Dia 11

He somniat amb el mar. Bussejava sense cap equip que m’ajudés. Em submergia cap a les profunditats de l’oceà, on columnes de pedra ciclopies guardaven les portes d’una ciutat submergida. Temples de pedra antics eren envaïts per les algues que escalaven les seves parets, erosionades pel temps i els corrents marins. Les cases que envoltaven aquests temples eren arrodonides, semblant als nius esfèrics que construïen alguns ocells. Els seus habitants eren una barreja d’homes, peixos i granotes; la seva pell entre verda i blavosa, plena de protuberàncies , brillava sota la llum verdosa de les bombolles que suraven peresosament per les teulades de les cases. Els seus ulls de peix ocupaven bona part de la seva cara que acabava amb una boca enorme de la qual sortien milers de dents esmolades com agulles. De les seves espatlles sorgia una mena d’aleta membranosa que continuava fins als seus colzes, i els dits de les seves mans estaven units amb membranes. Aquestes criatures em tractaven amb indiferència, com si no els importés. No era pas estrany, perquè jo també era un d’ells. Vam nedar tots junts cap a una plaça central de la ciutat, davant el temple més gran. Allà esperàrem a una ombra que cobrí tota la ciutat. Una raja gegantina, més gran que la pròpia ciutat, nedava per sobre els nostres caps i s’aturà al centre de la plaça. A la panxa de la raja hi aparegué una escletxa daurada que s’obrí en un ull de pupil·la vibrant. I tots cantàrem a l’uníson. Fwul’mgrl eft’nua tknair yblphkint tekel msiovrgl enfghpir! INKHUAT GTHKL’ASPLYHJ!

M’he despertat cridant, allunyant-me de la porta del lavabo. Era ben entrada la nit i les infermeres han entrat corrents per veure que em passava. Volien ajudar-me, però elles no poden fer res. Ja no podia dormir.

Dia ??

Fa tants dies que no dormo, que he perdut la conta. Ja no bec aigua. No puc ni mirar de reüll el got d’aigua que em porten cada matí. En cada gota d’aigua, hi veig aquell ull daurat, envoltat d’aquells tentacles efervescents i aquelles bombolles d’espurnes verdes. Ja no em reconec, no tinc mirall a l’habitació però és millor així. La meva pell cada dia té més escates i es torna més blavosa. Les dents em cauen i els meus ulls no toleren gaire llum, he hagut de cobrir la finestra amb llençols per a enfosquir la cambra. Ja és massa tard per a mi, la transformació és inevitable.

Lkpuah ??

Avui he sentit parlar a les infermeres parlar al jhu’tasnt. Diuen que han vist tknair verdes sobre el forat blau de la badia. Estem tots condemnats?

Lkpuah rliaj

Imkptum flnajkir kxurwielt pribned sarqturg. Ghtkl’asplyhj hylt qifnor! . Fwul’mgrl eft’nua tknair yblphkint tekel msiovrgl enfghpir!  INKHUAT GTHKL’ASPLYHJ!

El camp de gira-sols (guanyador segon premi Valls)

La llum penjant de la sala d’interrogatoris ballava d’una banda a l’altra, creant ombres entre les 4 opressives parets de formigó que s’acostaven cada cop més a Jack. Era una sala sense finestres ni mirall, tan sols una cadira de plàstic que sempre acabava trencada; era la segona sala d’interrogatoris, la que estava en un pis inferior al garatge de la comissaria i ningú, a part dels inspectors i comissaris, en sabia l’existència.

El rostre estomacat de Jack brillava d’un carmesí sangonent cada vegada que la bombeta apuntava a la seva direcció. Tenia les mans i els peus lligats a aquella feble cadira de plàstic que cedia volent-se trencar amb cada cop del puny americà de l’inspector. Amb els pocs minuts que portava l’interrogatori, Jack va aprendre a tenir por de la mateixa llum, perquè aquesta sempre venia acompanyada d’un ferrós cop de puny de l’inspector.

-Com és que no parles? –preguntà l’inspector des de les ombres─. És que ara teniu por del Càrtel?

Jack alçà la vista cap a la figura més enllà de la llum i somrigué amb la seva dentadura vermellosa. Es passà la llengua per les dents i escopí la sang a terra.

-Però si encara no m’ha fet cap pregunta! –protestà Jack─. El greix dels dònuts ja li ha arribat al cervell?

Jack observà com el director agafava el llum del sostre un altre cop i tancà els ulls, esperant el cop que ja coneixia. L’esperà, però no va arribar. Obrí els ulls i es trobà amb l’inspector mirant-lo fixament. Era un home molt alt i robust, s’havia d’ajupir per a mirar a Jack d’ull a ull. El rostre de l’inspector era el d’un home vell, ben entrat els 50 anys i ple d’arrugues. Tret de la seva vellesa i la seva brutalitat, els seus cansats ulls blaus presentaven la imatge d’un home que gaudia gronxant a la seva filla petita al parc i donava un cop de mà al seu veí amb la gespa del seu jardí. Costava de creure que un home així hagués començat a estomacar-lo només entrar a la sala.

-Ja saps que volem saber de tu –digué l’inspector amb una expressió neutre, quasi com si es compadís d’en Jack─. T’hem enxampat minuts després que fessis una compra extraordinària de droga. No cal que t’ensenyi l’enorme bossa plena de fardells de cocaïna, i preguntar-te com si tots dos fóssim imbècils: «És això teu?», «d’on ho has tret?». Tinc més de 30 anys d’experiència en aquest cos i conec el mètode més ràpid d’extreure informació a mitges merdes que embruten la meva estimada San Diego amb drogues.

L’inspector aixecà el cap i li donà un altre cop involuntari a la llum, fent-la bellugar de nou. Després d’un breu silenci, tornà a parlar.

-Teniu pebrots fent un canvi tan a prop de la frontera amb Mèxic i, a més a més, enmig de la ciutat. Això vol dir que no és la primera vegada que ho feu i, més important encara, és que els traficants deuen estar a punt de travessar la frontera amb els diners. I és per això que no podem permetre’ns perdre més temps!

L’inspector agafà impuls amb tot el seu cos i, amb tot el seu pes, li va donar un cop de puny bestial a la galta esquerra d’en Jack, bolcant-lo amb la cadira encara lligat a ell. El cop el deixà estabornit a terra, escopint sang i un queixal que mai més tornaria a raspallar. Per l’orella esquerra només escoltava un pit agut i no podia veure res amb el seu ull esquerre. Sentia la marca del puny americà a la seva galta i li cremava i polsava de dolor. Deixà anar un crit vermell a la impassible paret de formigó.

-Merda! –cridà l’inspector, ofegant el crit d’en Jack. Llençà una puntada de peu enlaire plena de ràbia.

Jack va escoltar com l’inspector se li apropava amb un caminar nerviós. El gegant agafà en jack pel coll de la seva jaqueta de cuir i l’aixecà lentament. Jack va reunir les seves forces per pronunciar les poques paraules que podia pensar perquè aquell animal no el matés a cops.

-No et sortiràs amb la teva… –aconseguí esmentar unes poques paraules amb el poc alè que li quedava als pulmons─, acabaràs acompanyant-me a la meva cel·la si segueixes pegant-me.

L’inspector no es va aturar pas i continuà aixecant-lo fins que el tenia un altre cop cara a cara, ull a ull. Aquesta vegada però, els peus de Jack penjaven enlaire més d’un metre del terra. Ara el rostre pacífic de l’inspector s’havia tornat  el d’un dimoni. Cruixint les dents, el front arrugat formant tot un laberint d’odi i les venes del seu coll a punt d’esclatar, polsant al ritme de la seva bogeria.

-Creus que els importa el que li passi a un mitja merda com tu? Que creurien a una panerola pudent abans que a un respectable inspector de policia que vetlla per la seva ciutat? –l’inspector l’escanyà encara més fort, provocant un altre xiscle de dolor d’en Jack─. Vaig jugar a futbol a la universitat, aquestes mans han esclafat caps més grossos que el teu, em sents?! Podria haver-m’hi dedicat professionalment; però, llavors, qui escanyaria a escòria com tu per a mantenir net aquest país?!

De cop, el rostre de l’inspector es calmà, tornant a la imatge serena d’abans, d’ulls blaus innocents i pell arrugada per l’edat, i no la ira. L’inspector deixà anar en Jack a terra; la cadira ja no va aguantar més i es va partir en trossos sota l’esquena d’en Jack. Va intentar aixecar-se, però no va gosar. L’inspector es va allunyar cap a la foscor i només el perímetre de la figura era visible, una figura enorme que el mirava tranquil·lament, com si no hagués passat res. D’alguna manera, aquesta figura amenaçadora el va esgarrifar molt més que el dimoni que acabava de veure fa uns instants, com si sentís un futur terrible abocant-se a sobre seu com una brea que, a poc a poc, anava enterrant tot el seu ser.

-Si no vols parlar, estàs en el teu dret –digué l’inspector, des de les ombres─. Vivim en un país lliure, no?

L’inspector va col·locar-se un objecte cilíndric als seus llavis i una flama se li acostà. L’encenedor cremà la punta de la cigarreta i aquesta va brillar d’un taronja rogenc amb la calada de l’inspector. El fum era invisible però es podia intuir, a l’igual que la seva figura engolfada per la foscor d’aquell indret. Jack observà aquell punt taronja com si el tingués hipnotitzat, com si el seu esperit notés les tenebres que s’amagaven rere aquella petita llum infernal que l’inspector alimentava amb el moviment de llurs pulmons.

-Potser tu no pots parlar –continuà l’inspector─, però… segur que en podem trobar a algú que ho faci per tu.  Oi que sí?

Els ulls d’en Jack s’obriren com taronges i tremolaren amb el pensament de què li podia passar a la seva estimada, que encara l’esperava a casa, amb les bosses de la compra sobre la taula i un sopar que cada cop es refredava més. La brea ja li cremava la pell; Jack entengué el missatge i deixà anar el que sabia, com un globus deixa anar tot l’aire retingut quan és punxat.

-Eren un home i una dona mexicans de pell fosca, conduïen un tot terreny marró –digué Jack amb la boca sanguinolenta─. La dona estava embarassada, duia ulleres de sol i un mocador que li cobria el cabell.

-Com d’embarassada estava? –preguntà l’inspector sense moure’s del lloc.

-No la vaig veure bé, no va sortir del tot terreny, però li costava moure’s i se li podia veure el cap de la panxa per la finestreta. L’home duia el cabell curt, una samarreta verda amb texans blaus.

-Molt ben fet. T’has estalviat un grapat d’anys a la presó ─digué l’inspector, impassible─. Encara els podrem agafar abans no travessin la frontera cap a Mèxic.

Jack s’arraconà contra la paret amb més por que mai. S’havia convertit en el blanc de les dues màfies amb aquesta traïció. Però no tenia cap altre remei, no podia negar-se a aquell punt vermell flotant en les tenebres que amagava l’esfereïdor somriure de l’inspector.

El lleu sotragueig del tot terreny marró provocava a en Roberto els nervis de la seva vida. Agafava el volant amb força, com si el volgués escanyar per treure’n suc. Era un home que ja tenia 36 anys però sentia que encara no havia començat a viure, el seu naixement encara estava per celebrar-se, i esperava poder-ho fer aviat. La seva dona, Rosa, asseguda al seient del copilot, amb les morenes mans sobre la seva rodona panxa, acariciant-la dolçament,  també esperava aquest resultat del viatge. Estaven a la cua de la duana, avançant lentament en aquella filera de cotxes i camions que eren inspeccionats pels agents duaners.

Ja havien fet aquest «viatge», així és com en Roberto li deia, altres vegades. Entraven als Estats Units amb la càrrega i en sortien amb els diners. Era una operació molt arriscada, però la seva situació demanava d’aquests riscos. En Roberto havia acumulat un deute molt gran amb el Càrtel, les punxades que tenia al braç eren testimoni de l’addicció que el va portar a la misèria, tant econòmica com moral. L’únic que va mantenir amb vida a en Roberto va ser la Rosa, que el va acompanyar durant la seva espiral cap al no-res. El va convèncer per a deixar les drogues i es va convertir en un traficant per a fer desaparèixer els sicaris del càrtel que trucaven a casa seva reclamant els seus diners. Abans podria haver fugit a un altre país amb la Rosa, però ara no podia fugir dels seus problemes, el fill al ventre de la seva muller ho va canviar tot.

-Ja queda poc, només tenim 2 cotxes més endavant –esmentà Roberto, intentant dissimular el seu neguit.

La rosa mirava per la finestreta del tot terreny. Es podien veure les onades del pacífic, com brillaven taronges amb els últims rajos de sol vespertí. Les gavines cantaven en el seu últim vol del dia, tot acompanyant la remor de l’aigua salada xocant contra el mur de ferro rovellat que separava les platges de Tijuana i San Diego. Es mirava tot això amb un lleu somriure a la boca, aquell serè somriure que tenia boig en Roberto, l’única cosa que li portava la pau interior.

-Sí –contestà ella, mirant al seu marit-, aviat serem a casa.

En Roberto no podia enganyar a la seva dona, ella sabia que estava molt nerviós, però ell ho dissimulava com podia, era el seu paper. Aixecà la mà dreta del volant i la posà sobre el seu futur fill. La respiració de Rosa pujava i baixava aquella bola de futur, i com si fos una poció miraculosa, els nervis d’en Roberto s’esvaïren. Ho havia de fer per aquell ésser dins el ventre de la seva estimada. En el seu braç estirat cap al ventre, va veure els estralls del seu passat. No podia permetre que el seu fill tingués tal vida.

-Ah –sospirà ella, mirant per la finestra altre cop─, ja arriba la primavera. Ho puc olorar, l’aire és càlid i ja porta l’esplendor de les flors en la seva flaire. Els  dies cada cop són més llargs, dient adéu a la foscor de l’hivern. –La rosa posà la seva mà sobre la d’en Roberto, que encara la tenia sobre la seva panxa─. Amb els diners que ens sobrin podrem comprar les terres que sempre hem volgut, i plantar gira-sols. Creixeran a tota pressa fins a l’estiu. Cada dia seguiran el sol totes grogues i verdes, un paradís per a les papallones i les abelles que les pol·linitzaran; i quan la nit caigui, els gira-sols apuntaran cap a l’est, esperant al sol que tant estimen. I el sol sortirà ─dirigí la seva mirada a la panxa, somrigué dolçament i continuà amb una la veu plena d’esperança─, n’estic segura.

En Roberto mirà a la Rosa, preguntant-se com una dona tan dolça podia haver escollit un home tan repugnant com ell. La culpa dels seus pecats l’hi pesava molt a la seva ànima, però aquest pes encara es feia més xafogós quan recordava la resposta que un dia la Rosa li va dir a aquesta pregunta: «Sempre he sabut que eres un home bo». Sempre que recordava aquella resposta li entraven ganes d’arrancar-se els budells a esgarrapades; ella era l’única persona que tenia fe en ell, el mateix Roberto havia perdut la fe en les incomptables punxades del seu braç, però ella encara creia en ell, el deute que tenia amb ella era molt més gran que amb el Càrtel. En Roberto s’acostà a la panxa i li va fer un petó.

En Roberto tornà al volant decidit, lliure dels nervis que tenia abans. Podia veure el futur més enllà de la porta de la frontera. El cotxe davant seu ja havia acabat amb la inspecció i ara els tocava a ells. Els agents duaners s’acostaren i els demanaren els papers. Roberto va complir i quan els van demanar que obrissin el maleter no es van queixar i van obeir amb tranquil·litat. Els duaners no van trobar res. Però, just quan estaven a punt de pitjar el botó per a donar la llum verda, el telèfon de la cabina va sonar. Roberto i Rosa es van mirar, no volien semblar més sospitosos però el telèfon no havia sonat mai, sempre els van deixar passar, era inusual.

L’agent duaner escoltava tot el que li deien pel telèfon mentre tenia la mà aixecada en senyal d’estop. L’ambient es tornà tens, amb l’altre agent duaner desfent els seus braços creuats per posar-los a la seva cintura, on duia la seva arma reglamentaria. La situació no va fer més que empitjorar quan el soroll de les sirenes de policia s’apropaven encara més cap a la porta de la frontera. Cinc cotxes de policia s’aturaren a 30 metres del tot terreny marró. Un home enorme acompanyat d’una dotzena de policies sortí dels cotxes amb les pistoles a les mans, preparades per disparar.

En Roberto i la Rosa no s’ho podien creure, miraven els cotxes policia pels miralls com si no fos real. El Roberto mirà a la Rosa amb la boca oberta i tremolosa. Dos rius de llàgrimes queien per les galtes de Rosa, que agafava amb força el seu ventre. Com podia haver passat això? Era el que es preguntaven els dos. Tot aquell treball, tots aquells plans de futur… a norris.

-Esteu rodejats! ─Cridà l’inspector amb la pistola desenfundada─. No sortiu del cotxe per cap concepte!

Els policies s’apropaven amb cura al cotxe. La Rosa mirà cap a la frontera i en Roberto va comprendre la bogeria que volia cometre. Si travessava la frontera a temps, podria subornar als policies mexicans amb els diners de l’operació, i tornar a començar.

-No… ─digué en Roberto, negant amb el cap─ no ho facis, Rosa.

La rosa posà la mà sobre la maneta de la porta i l’obrí.

-NO HO FACIS! ─cridà en Roberto, intentant agafar-la.

La Rosa obrí la porta i sortí, però no prengué més de dues passes abans que una pluja de bales li caigués a sobre, perforant tot el seu cos, inclosa la seva panxa. Aquesta s’obrí fent volar enlaire milers de dòlars en bitllets petits, tots tacats de la seva sang. Rosa caigué a terra, davant el mar, intentant protegir el seu ventre real, sota aquella bossa de diners que simulava un embaràs molt més avançat.

-Rosa! ─deixà anar en Roberto, amb un crit esgarrifat.

Baixà del cotxe i els policies descarregaren contra ell immediatament. Roberto va rebre set impactes de bala, quatre al seu pit, dos a les cuixes i l’últim en la seva espatlla dreta. Roberto va quedar dempeus, resistint la caiguda. Ja era home mort, tres de les bales del pit li van perforar els pulmons i a poc a poc se li omplien de sang. Però en Roberto no tenia temps per a morir-se, tenia una dona i un fill acabat de concebre que cuidar. Amb tota la seva força, donà una passa i la sang li brollí de la boca com una galleda que vessa aigua. L’inspector abaixà la pistola i se’l quedà mirant, bocabadat, i quan va veure que un policia al seu costat tornava a disparar li va clavar un cop de puny tan fort que el deixà estabornit a terra.

-No veus que ja és mort?

Els altres policies es miraren entre ells, estranyats per la conducta, però encara es quedarien més bocabadats per les passes d’un home mort, les passes cap a la seva dona. Roberto caminà ferit fins a arribar a la seva dona, on caigué esgotat.

L’inspector continuà mirant-los, sentint una escalfor al seu pit. Els seus ull blaus es tornaren humits i segué amb les cames creuades sobre l’asfalt i les seves mans tremoloses aguantant la seva arma.

En Roberto aconseguí acostar-se a la Rosa arrossegant-se amb les dues mans. Ella mirava el mar, amb el mateix lleu somriure seré que la caracteritzava. Roberto escopí sang i li parlà a la seva estimada.

-Ho sento moltíssim.

-Puc veure el camp de gira-sols, Roberto! ─digué suaument, Rosa─. El nostre fill corre entre els sols del camp, amb les papallones volant al seu voltant… És preciós.

No hi havia cap camp de gira-sols davant d’ella, només el mar ambarí i el sol morint sobre l’horitzó.

-Sí, per fi podem ser feliços, Rosa ─respongué en Roberto, amb els ulls plens de llàgrimes de sang─.

-Es fa fosc ─continuà la Rosa─, però els gira-sols no giren cap a l’est…

-Ho faran ─plorà en Roberto─ t’ho prometo.

Monos como Becky (1999)

És difícil parlar d’una pel·lícula que tracta un tema tan delicat. A vegades ens oblidem que el cinema pot anar molt més enllà d’un simple entreteniment, i ens trobem amb curtmetratges difícils de veure. Monos como Becky és un d’aquests films.

La pel·lícula està basada en el personatge real d’Egas Moniz, un neurocirurgià de prestigi de primera meitat del segle vint. Un col·laborador de la pel·lícula portuguès, s’encarrega d’entrevistar als descendents d’aquest neurocirurgià. Ningú té res de dolent a dir, al contrari, tothom sembla sentir un profund afecte per Egas Moniz. Ha deixat un legat ben preciós en forma d’una casa dedicada a la seva ciència, i va ser el descobridor de l’angiografia, un mètode per a detectar aneurismes i hemorràgies al cervell que va salvar moltíssimes vides. Malgrat la genialitat d’aquest neuròleg, el seu legat científic ha quedat tacat per les pràctiques que el van portar a guanyar el premi Nobel l’any 1949; Egas Moniz va ser el primer metge a practicar la lobotomia en humans.

No recomano a ningú veure vídeos sobre el procés de la lobotomia. El procediment tractava de separar el lòbul frontal de la resta del cervell, accedint a través de la templa, però després es va desenvolupar un mètode que no deixava cicatrius, encara més horripilant, que surt al film. Només us diré que s’accedia a través de la cavitat de l’ull amb un pic i un martell.

Era el principi del segle XX, la innovació científica va créixer exponencialment el segle anterior i això va donar lloc a molts canvis socials. El descobriment de la genètica, juntament amb moviments polítics col·lectivistes que pretenien construir una societat millor, va donar lloc a l’eugenèsia, la ciència que pretén millorar la qualitat genètica d’una població. Aquesta millora de la població es duia a terme, principalment, amb l’esterilització dels individus amb trastorns mentals; els termes com «imbècil», utilitzat per a individus amb un coeficient intel·lectual entre 0 i 25, és una de les mostres del reconeixement internacional de la doctrina eugènica. No cal dir les connotacions racistes que aquesta suposada ciència comportava, el mateix Hitler va incorporar idees eugèniques al seu llibre Mein Kampf per a mantenir la seva raça superior. En aquest episodi obscur de la ciència, Egas Moniz va presenciar a Londres com la lobotomia permetia tornar a ximpanzés conflictius en animals dòcils i obedients, heus aquí una solució per als pacients problemàtics dels manicomis.

Després d’aquesta contextualització de la figura d’Egas Moniz, la pel·lícula succeeix en un manicomi on el director de la mateixa pel·lícula passa unes setmanes per a recuperar-se d’un infart que li provoca agnòsia i alèxia. La pel·lícula segueix amb la seva deriva documental entrevistant als pacients d’aquest manicomi, que es preparen per gravar una pel·lícula que recrea un atemptat  patit per Egas Moniz a mans d’un dels seus pacients. Entre els assajos, quan prenen els seus medicaments i en el seu dia a dia en general, els pacients expressen les seves frustracions i les seves alegries a la càmera. Entre aquestes seccions es continua explicant la història de la lobotomia i el director es serveix de talls entre els pacients amb els quals compartim el dia a dia amb explicacions de diversos experts sobre la cirurgia, tot acompanyat de sorolls de ximpanzé, destacant com són percebudes aquestes persones per la societat, com animals que fan nosa.

Si he d’escollir una paraula que defineix-hi Monos como Becky, sens dubte seria humanitat. Les entrevistes amb els pacients del manicomi ens permeten un primer contacte amb aquesta classe exclosa de la societat. Mai no oblidaré com una pacient confessava que era un somni per a ella fer una cosa que li agradés, com filmar una pel·lícula. En aquell moment vaig percebre com aquestes persones, a les que mai havia prestat el menor interès, també tenen somnis com jo, que són víctimes de la tragèdia de la vida com tots nosaltres… però elles no tenen el mateix suport.

Bird Box (RESEÑA)

Bird Box (A ciegas) es una película de terror con claras influencias lovecraftianas. Unos seres aparentemente invisibles aparecen por todo el mundo y todos los humanos que tienen la mala suerte de verlos acaban cometiendo suicidio. El título de la película en inglés, traducido literalmente como Caja de pájaros viene dado por el uso de estos animales para detectar si hay seres invisibles cerca, cual canarios en una mina alertando (mediante su muerte) de altos niveles de gases nocivos. Pese a tener una buena premisa, la película se toma demasiado al pie de la letra una de las normas del terror, no enseñes al monstruo, y usa esta excusa para centrarse en las aburridas relaciones de la protagonista con el grupo de supervivientes encerrados en una casa de lujo.

Terror Cósmico

Adoro a H.P. Lovecraft, sus novelas marcaran el inicio del terror cósmico como género literario, una nueva manera de plasmar un miedo que el ser humano se encontró al descubrir que no éramos el centro del universo y que había más planetas, lugares desconocidos que podían albergar vida alienígena inconcebible en la tierra. El terror cósmico explota este miedo a lo desconocido, juega con él y causa un severo desconcierto en el lector, en el caso del cine, espectador. La sombra sobre Innsmouth y En las montañas de la locura de H.P. Lovecraft son perfectos ejemplos de una buena ejecución del terror cósmico, y para poner un ejemplo cinematográfico del buen uso del terror cósmico: Alien: el octavo pasajero (1979). Desgraciadamente, Bird Box no está a la altura de estas últimas obras.

Como ya he mencionado antes, la película se niega a mostrar a estos seres que causan locura con tan solo verlos. La única representación física es una leve ráfaga de viento que levanta las hojas del suelo al paso del ser. Tampoco es que hayan muchos encuentros, debido a la naturaleza de los seres, una venda en los ojos es suficiente para neutralizarlos, deshaciendo así toda la tensión que un ser hostil debería aportar a una película de terror.

La falta de curiosidad

Una de las claves del terror cósmico es la investigación. El ser humano es un animal que cognoscitivo que se aventura a territorio desconocido y alza una antorcha en las tinieblas para descubrir los secretos del universo. Los personajes de Bird Box se rehúsan a investigar a las criaturas, con el miedo a morir como principal argumento; pero esta cobardía (seamos honestos) le quita toda la tensión que estos monstruos deberían aportar. Los personajes tapian la casa en la que están atrapados por completo para evitar mirar a los seres, negándose a interactuar con ellos. La película también establece que los pájaros reaccionan a la presencia de los seres, convirtiéndolos en un radar muy útil, pero nunca se usan para nada en concreto excepto para dar título a la película, otra oportunidad tirada a la papelera.

Podemos suponer que estos seres tienen una forma física pues activaban los sensores del coche y no atravesaban las paredes de la casa. Con esta información, los personajes podrían habérselas ingeniado para atrapar a uno de los seres en el garaje y estudiarlo. Esto subiría la tensión pues se podrían revelar más detalles de los seres e incrementar su papel en la película. Eso sería un comienzo.

Conclusión

Bird Box usa una premisa de terror cósmico con un buen potencial pero no lo aprovecha y se decanta por una larga y aburrida película donde los monstruos no pintan nada.

La república sí existe, idiota.

Ayer fue el aniversario de las elecciones forzadas con el artículo 155 en Cataluña, unas elecciones con una participación aplastante del 83% que los independentistas ganaron. Tan solo recuerdo esto puesto que el gobierno ha decidido reunirse en Barcelona para un consejo de ministros en este día, ¡qué casualidad!

Dejando a un lado las estrategias provocadoras del gobierno de Sánchez, hoy os hablo, como apunta el título, sobre la famosa frase que ya lo está reventando en las redes sociales: «La república no existeix, idiota». Un mosso le dice a un manifestante que la república no existe y lo insulta. No debería extrañar a nadie que esta frase haya tenido tanto éxito entre los sectores unionistas, no es la primera vez que mitifican a alguien que directamente insulta a sus enemigos; es más, cada vez se nota una escalada del lenguaje de los políticos unionistas, la última joya es Casado llamando «repugnante» la reunión de Sánchez con Torra, pero este tema es para otro artículo.

Sea lo que fuere, esta frase ha gustado mucho a los unionistas. En sus tweets, se puede oler la satisfacción de que alguien le niegue la existencia de la república a un manifestante. Su argumento es claro, la república no se ha establecido y por eso es falaz decir que se defiende la república, estúpido. Pero esta visión no refuta lo que el manifestante expresa. Para creer esto, se debe tener una visión del mundo puramente materialista, una visión que no tiene en cuenta las motivaciones ni las ideas de las personas. Para ese manifestante la república es bien real, es por eso que ha salido a la calle a hablarle a un mosso a la cara sobre ella, lo importante de la idea de la república es que ese manifestante actúa como si fuera real. Y es que no todo en lo que creemos es real como los materialistas te quieren hacer entender; todo el mundo sabe que Papá Noel no existe y tampoco los reyes magos, pero aun así actuamos como si existieran, ponemos los regalos bajo el árbol e incluso usamos la expresión «regalo de reyes» cuando los compramos. ¿No es absurdo usar esas expresiones si los reyes no existen?  ¿Qué hay detrás de ese espíritu navideño que nos lleva a actuar una ficción como si fuera verdad?

No nos enredemos con infantiles tecnicismos como que Cataluña nunca ha sido independiente, la realidad es que la mayoría de catalanes cree en una república. Puede que los unionistas intenten apartar esa incómoda verdad tras esa cita del mosso, pero la realidad es que la república es real pese a que no esté efectiva en este momento. Hay una voluntad del pueblo por independizarse de España y cuanto antes España se dé cuenta de esto y empiece a hablar con el gobierno elegido por los catalanes de tú a tú, mejor.

Amor perruno

He visto el video. He visto como una perra, después de haber recibido un disparo en la cabeza a sangre fría, seguía moviendo el rabo con su mirada fijada en el cúmulo de guardias urbanos. Bajo ese grupo de guardias civiles, se encontraba su dueño, un sin techo que vendía pulseras en la calle. La Guardia Urbana le pidió la documentación al hombre y, según testigos del momento, el guardia urbano le pegó un guantazo al sin techo, la perra empezó a ladrar y el guardia urbano puso su rodilla en el cuello de la perra y le disparó a sangre fría en la cabeza. El sin techo perdió los papeles y agredió al guardia urbano, lo que resultó en la terrible escena que se puede ver en el video.

No hace falta decir que la actitud del guardia es absolutamente despreciable; todos los que hemos tenido perro lo sabemos. Cuando algo hiere a tu animal sin más razón que la del miedo irracional a este animal tan digno, es como si hubieran herido a una persona muy querida. Y es que a los perros se les quiere muchísimo. Alguien podría decir «es tan solo un perro», pero esa persona no entiende realmente lo que es un perro para un humano. El vínculo entre perro y humano no es como el vínculo entre un niño y su peluche, o un adolescente y su nueva videoconsola; no, es algo mucho más profundo. Los perros no son meros caprichos, son seres vivos que, a pesar de no ser humanos, nos quieren con toda su alma. Estamos hablando de un vínculo tan antiguo como la agricultura. Los perros (Canis Lupus Familiaris) llevan acompañándonos en esta ardua y solitaria existencia más de 10.000 años, no se merecen este trato.

Pido justicia para Sota. Un guardia urbano que desprecie tanto a un animal como para ejecutarlo a sangre fría no merece la placa. Es lo único que podemos hacer por Sota y su desafortunado dueño.

La España Demagoga

Albert Rivera es una máquina incansable de arañar votos. Se empeña semana tras semana en caerle bien a todo el mundo con discursos fáciles y buscando los temas que funcionan; obviamente, y así lo muestran las encuestas (que ya superan al PP), el tema catalán es lo que da más intención de voto. Eso dice mucho de éste país.

Pues Albert Rivera ha creado un nuevo movimiento en su empresa por conseguir más votos y ganar las elecciones; no es casualidad que el movimiento se llame “España CIUDADANA”. Y lo ha hecho con un acto de presentación y lanzando una web donde se puede leer el MANIFIESTO del movimiento. Un texto simple y corto, pero lleno de demagogia.

Ya he hablado de la demagogia en el pasado; la definí como el uso de términos generales (como paro, crecimiento, igualdad entre los sexos…) sin decir nada para sustentarlos, se dicen el máximo número de objetivos buenos sin especificar qué camino se va a tomar para llegar a éstos. Cuantos más vocablos demagógicos digas en un texto o un discurso, mejor. Se trata de lanzar las redes más amplias que puedas y dejar que los oyentes o lectores se enreden en ellas por propia voluntad. Cuanto más específico seas más votos perderás, es mejor ser vago y ambiguo para que la gente proyecte sus ideas en tu discurso y lo moldeen a sus propias ideas para que crean que el demagogo piensa igual que ellos.

Pues el manifiesto de España Ciudadana es eso mismo, un discurso demagógico en el que se habla de todo y a la vez no dice nada. Es gracioso que el mismo manifiesto exprese que hay que ir en contra del populismo y el nacionalismo cuando el mismo texto es una muestra clarísima de populismo nacionalista barato. Pero eso es lo que tiene la demagogia, que le da igual qué vocablos usar mientras sean percibidos como buenos o malos, la cuestión es decir que estás a favor o en contra para quedar bien.

Analizando la estrategia de Rivera para ganar las elecciones generales, que probablemente lleguen más temprano de lo que esperamos (pues el PP no puede aguantar el desafío independentista sin la mayoría absoluta), se pueden apreciar las similitudes entre su estrategia y la que Donald Trump usó para ganar las elecciones de EE.UU de 2016. Rivera pretende usar el nacionalismo español para “unir” a los españoles, unirlos en la construcción de su “nuevo proyecto nacional”. Pero, según mi opinión, está cometiendo un error, está enfocando el asunto por el camino erróneo.

Rivera quiere llenar estadios de fútbol con españoles al igual que hizo Trump en su campaña. El poder de Trump era increíble, mientras Hillary apenas llenaba establecimientos pequeños, Trump llenaba estadios enormes y la gente se quedaba fuera por falta de espacio. A parte de que Trump posee un carisma que Rivera soñaría con tener (recordemos que estamos hablando del tipo que intentó conseguir votos desnudándose para la propaganda electoral), hay otra diferencia clave que impedirá a Rivera conseguir un movimiento de masas como el que quiere empezar: los españoles no son patriotas.

Sí, lo habéis leído bien. Los españoles no son patriotas. Los americanos llenaban los estadios de fútbol para ver a Trump porque de verdad aman a su patria, y sentían que Trump también la amaba. Por el contrario, España es un país donde los funcionarios fichan tarde, los políticos roban y los ciudadanos se lo permitimos y si no defraudas a Hacienda es que eres gilipollas. Los españoles no ven el estado como un bien mayor que hay que proteger, sino como una fulana a la que hay que metérsela a la mínima oportunidad que surja. No, Rivera no va a llenar campos de fútbol con este discurso inspirador, necesita otro tipo de discurso…

Si aún no creéis que los españoles no somos patriotas, ¡a las pruebas me remito! Ciudadanos ha estado hablando de su nuevo proyecto de estado desde hace años, pero con eso no se comió ni un torrao. Ciudadanos sólo ha surgido y ha captado el voto pepero gracias al independentismo catalán. Es su mano dura con los catalanes (boca dura mejor, pues aún no han cortado el bacalao) lo que les ha llevado a liderar las encuestas. Los españoles no se mueven por el patriotismo, se mueven por el odio a los catalanes.

Y si Rivera se da cuenta de ello y empieza a rajar cada vez más fuerte de los catalanes… entonces sí que llenará estadios. Pero, para entonces, el resultado de esos estadios llenos de odio no será para nada bonito…

Estatuas vivientes.

 

Empezó como todo avance tecnológico, la necesidad motiva la investigación y ésta empuja la humanidad hacia territorios desconocidos, tanto si lo queremos como si no. Una simple inyección bastaba para curar el cáncer, la gripe y cualquier otra enfermedad que pudiera padecer el cuerpo humano. La nanotecnología era realmente milagrosa, pero no dio un salto de gigante hasta que la inteligencia artificial la alcanzó y unieron fuerzas. Las nanomáquinas podían curar todas las enfermedades, pero eran de usar y tirar. Se inyectaban con órdenes para curar la enfermedad del paciente y, una vez cumplida su misión, eran eliminadas del cuerpo mediante un fuerte imán. Pero con la inteligencia artificial ya no era necesario retirar las nanomáquinas; un chip ubicado en la nuca se ocupaba de controlar a las nanomáquinas y, mediante la inteligencia artificial, detectaba la dolencia del paciente al instante y controlaba a las nanomáquinas para tratar dicha dolencia.

El chip mostraba las funciones vitales del sujeto en una pantalla rectangular del tamaño de un reloj de bolsillo; una línea verde palpitaba al ritmo del corazón del sujeto, si la pantalla se mostraba verde significaba que todo estaba en orden. Además, las nanomáquinas usaban las reacciones metabólicas del cuerpo para cargarse y alimentaban el chip con la misma energía lo que comportaba una autonomía ilimitada. El sistema estaba pensado para durar toda la vida del paciente.

La inteligencia artificial sólo tenía la salud del sujeto como primera orden y, aparte de ser efectivo contra absolutamente todo tipo de enfermedades, operaba a una velocidad vertiginosa. Llevar el chip en el cuello suponía inmunidad a toda enfermedad. Era tan efectivo, que los hospitales ni siquiera diagnosticaban a los pacientes, resultaba mucho más rápido y barato implantar un chip seguido de una inyección de nanomáquinas y dejar que la inteligencia artificial se encargase de curar al paciente ella sola. El uso del sistema se extendió y todos acabamos teniendo un chip en el cuello, y la medicina quedó obsoleta. Vivíamos felices con una línea verde en nuestra nuca, ignorantes de las consecuencias que este cambio acarrearía.

La primera señal fue una mancha verde en el brazo. Era una coloración azulada bajo la piel que se fue extendiendo hasta formar una mancha verde. Fue un cambio gradual que nos afectó a todos; la mía apareció en el brazo izquierdo. Hubo alarma social pero los doctores e ingenieros advirtieron que los chips seguían en verde y que la mancha no comportaba ningún riesgo para la salud. Aprendimos a ignorar las manchas y seguimos con nuestras vidas; e hicimos bien en aceptarlo, pues empezaron a aparecer más manchas por el cuerpo, manchas que salpicaban la piel aleatoriamente.

Sin embargo, las manchas no fueron el único cambio. Algo raro pasaba en la sociedad. Desaceleramos. Nos volvimos lentos y no nos dimos cuenta de ello. Lo que antes tardaba 5 minutos ahora tardaba 15. Yo mismo me di cuenta al ponerme a fregar los platos al mediodía y acabarlos por la noche. Habían pasado horas y no me había dado cuenta; era como un sueño, como si durmiera despierto. Atento a este hecho, era imposible ignorar lo que me rodeaba. Personas caminando por la calle a paso de procesión, vistiendo ropa de verano que dejaba expuestas las manchas verdes al aire a pesar de estar a mitades de noviembre, en plena ola de frío. La gente comía menos, las raciones de comida disminuyeron considerablemente en tamaño y se favorecían los platos crudos. Las relaciones personales se distanciaron sin romperse. El amor se convirtió en un vago recuerdo que se olvidó por completo. Nos convertimos en una especie de perezosos, sin bello corporal alguno pues se nos caía y no volvía a crecer; lo único que quedaba en nuestra piel eran las manchas verdes, cada vez más numerosas.

Tuve una revelación de camino al trabajo, un momento de lucidez que me despertó del sueño. Un hombre desnudo estaba de pie en medio de una plaza, inmóvil, mirando hacia el cielo con expresión de pez. Me acerqué y, al mirarle a los ojos, vi que sus pupilas eran grisáceas como el fondo de un cenicero. El hombre se quedó ciego mirando al sol fijamente. Mi primer instinto fue comprobar su chip en la nuca; estaba verde, no tenía ningún problema. Antes de que pudiera preguntarme qué le estaba pasando, una deliciosa sensación recorrió mi cuerpo. Me sentía a gusto, como un baño caliente en medio de una ventisca. Entonces, un escalofrío recorrió mi cuerpo. Fue mi momento de lucidez, la terrorífica realización que me sacó de la pesadilla. Me llevé la mano a la nuca y toqué el chip. Las nanomáquinas me estaban cambiando, nos estaban cambiando a todos. Miré a alrededor y atisbé a decenas de personas imitando al señor. Gente deteniéndose para recibir la luz del sol como letárgicos reptiles, rindiéndose al placer del sol.

Las calles se llenaron de ciegos que buscaban un hueco donde tomar el sol. Una vez encontraban su sitio, se quedaban y no volvían a moverse jamás, petrificados como estatuas. No estaban muertos, el chip en sus nucas seguía verde… pero ya no eran humanos.

Me encerré en casa y ya no he vuelto a salir. Hace tres meses que no he comido ni bebido agua. No tengo sed ni hambre, sólo una imperiosa necesidad por salir a que me dé el sol, pero no voy a salir, no quiero convertirme en una estatua.

Podría destruir las nanomáquinas con un imán y liberarme de la influencia del chip, pero no duraría mucho. Las nanomáquinas reemplazaron mi sistema inmune y una minúscula infección significaría mi muerte. Estoy a merced del chip, soy su esclavo.

Siento mi humanidad escapando mi cuerpo como arena deslizándose por los dedos de un puño. Lo único que me queda es escribir, escribir me hace sentir humano.

Si dejo caer el bolígrafo sucumbiré al sueño eterno como los demás. Si dejo de escribir…

-Dedicado a Stephen Hawking.

La anciana

¿Has sentido alguna vez cómo la frontera entre realidad y sueño desaparece? Los sueños empiezan a parecerte reales y la realidad empieza a distorsionarse, asemejándose cada vez más a un sueño. A mí me pasa cada noche. Todo empezó el día que vi aquella anciana; su rostro maldito no lo olvidaré jamás.

Estaba comprando fruta en el mercado, como hago cada semana. Inspeccionaba las naranjas pues era el fruto de temporada y, su color vistoso y las hojas verdes que aún colgaban de los tallos, me hacían saborear su dulce pero ácido sabor a través de mis ojos. Con una naranja en la mano, de las que aún conservaban la hoja que el agricultor no se molestó en cortar, mi campo visual quedó perturbado por una fuerte presencia. La parada de frutas estaba repleta de señoras haciendo lo mismo que yo, pero una señora resaltó por encima de las demás y cautivó mi atención del rabillo del ojo, era la anciana de la que os hablo. La cacé mirándome intensamente con sus ojos saltones. La piel oscura y azotada por el paso del tiempo daba un aspecto siniestro a su rostro. Un pañuelo negro cubría malamente su pelo fino y canoso dejando escapar pelos por todos lados; sus pupilas, como gotas de petróleo en un vaso de agua, flotaban con un ligero rumor en su iris y se clavaban como arpones en mi ser, como si quisiera sustraerme el alma con la mirada.

A pesar de esa escalofriante presencia, me quedé parado, sin dejar de mirarla y con la naranja de la hoja en mi mano. Un hechizo me tenía encadenado y no podía escapar de tal repentino encaro. Las manos me empezaron a transpirar con un sudor gélido, la naranja me resbaló de la mano y cayó de nuevo en el montón de la parada. Sentí frío, un frío diferente al de una ventosa mañana de invierno; el frío provenía de mi interior, como si el tuétano de mi espinazo se hubiese congelado formando una larga columna de hielo que recorría mi espalda y terminaba en la nuca. El sudor llegó a mi frente, unas gotas empezaron a humedecer mis cejas, el pánico se había apoderado de mí. La anciana no cesó en su inmutable mirada, pero algo se movió en su pañuelo. En su hombro izquierdo, apareció un gato que apenas debía tener unas semanas de vida. Era un gato de color gris, con un pelaje bien cuidado que contrastaba con el descuidado aspecto de la anciana. Mis ojos se movieron para encontrarse con los ambarinos ojos del gato, rompiendo el hechizo de la anciana. Parecía que el gato no estaba descontento por su postura, estaba sentado en su hombro como si la anciana lo sacara cada día a pasear de ese modo. Miré a los lados, las señoras seguían su compra con total normalidad, no se pararon a mirar con curiosidad a aquella anciana del gato perchado en el hombro. Mientras me preguntaba por qué nadie más se extrañaba con la presencia de la anciana, me di cuenta que el hechizo ya se había roto y podía moverme. Tenía la tentación de volver a mirarla, pero el miedo a quedar otra vez poseído por aquellos ojos encantados me hizo escapar a grandes pasos del mercado con las bolsas de la fruta vacías.

Desde aquel día, esa decrépita anciana se me aparece en sueños. Suele aparecer en medio de la nada, sentada en una silla de madera, siempre la misma recta y vieja silla, desde la cual me mira profundamente; sus ojos saltones, su tez arrugada con una expresión vacía; los veo cada noche. No suelo despertarme inmediatamente, el sueño continúa pero la imagen de la anciana se queda grabada en mi retina y cuando me despierto sigo viendo su sombra como una mancha en mi pupila. Por si fuera poco, mi familia me ha confirmado que sufro sonambulismo. Camino por casa en mi pijama y realizo tareas extrañas como regar la puerta de casa con un vaso de agua, tumbar las fotos de mi familia, esparcir sal sobre la mesa del comedor y dibujar líneas sinuosas sin sentido aparente… Pero siempre me despierto en la cama, como si no me hubiera levantado de ésta en toda la noche. Nunca recuerdo nada de lo que hago mientras duermo pero las pruebas de mis andadas nocturnas están ahí para demostrarlo. He padecido las oníricas visitas de la anciana durante semanas, pero lo que soñé ayer… no puedo describirlo con palabras.

Era de noche y me encontraba dando vueltas en la cama, intentando conciliar el sueño. Un instinto me pidió que cogiera el coche y me diese una vuelta por el barrio para airear la cabeza. Me gusta conducir sólo, sin ningún coche ni peatón que me estorbe, por eso no dudé en hacer caso a ese instinto aunque nunca hubiese conducido para coger sueño antes. Me fui al garaje con el pijama puesto y las zapatillas de andar por casa, y me metí en el coche. Las luces fluorescentes se abrieron al notar mi movimiento. Las puertas a la calle se abrieron al pulsar el botón de un mando del reposabrazos. Di marcha atrás cuando las puertas acabaron de abrirse y comencé mi conducción nocturna. Era agradable, las calles estaban vacías y no había ningún coche en la calzada salvo el mío, el cual se desplazaba suavemente por la carretera como el agua de un río tranquilo. La iluminación era pobre, las farolas no aportaban mucha luz pero los faros del coche bastaban, me conocía el barrio y no iba rápido. Al doblar una esquina me encontré con un bulto en la calzada que logré sortear al último momento con un golpe de volante. Continué mi marcha y desde el retrovisor pude ver cómo una cabeza emergía del bulto revelando su identidad; era un perro durmiendo en medio de la carretera. Con la mirada fijada en los ojos brillantes del retrovisor, no me percaté de la presencia de dos gatos que también dormían en la calzada. El coche pasó entre los dos evitando el accidente de milagro y respiré aliviado. Los ojos de los dos gatos se iluminaron en el retrovisor al igual que los del perro y desaparecieron por la siguiente esquina. Ya tenía suficiente con ambos sustos y decidí volver a casa, sólo había recorrido un par de manzanas así que no estaba muy lejos, el regreso sería rápido, o eso pensaba. Al doblar la siguiente esquina, entrando ya en el extremo opuesto de mi calle, me encontré con algo insólito que aún me aflige el pecho.

Un mar de ojos ambarinos se presentó ante mí flotando en la oscuridad de la calle como un enjambre de luciérnagas brillando en la noche, cerca de la orilla de un río. Eran perros y gatos; cientos de ellos. Se repartían por la acera y la calzada dejando al coche sin espacio libre para avanzar. Intenté frenar pero el coche no reaccionaba a los pisotones que daba al pedal del freno. Los animales no se alarmaron por las luces del coche ni por su inminente atropello y siguieron quietos en sus sitios como si no quisieran perder su puesto para dormir, mirándome con sus ojos brillantes. Noté cómo las ruedas iban pisando a los pobres animales a medida que avanzaba por la calle, pero éstos no gritaban ni producían un solo gimoteo a pesar de estar siendo atropellados brutalmente. Lo único que podía ver, como prueba de la tragedia, eran las dos líneas oscuras sin ojos brillantes que dejaban las ruedas del coche por el camino. No se apartaban, simplemente me miraban fijamente hasta que el coche acababa con sus vidas. Llegué a casa y apreté el botón para abrir el garaje. Las dos puertas se abrieron pero las luces no se llegaron a encender. Los fluorescentes fallaron enseguida dejando sólo una breve ráfaga de luz antes de sumergir el garaje y el coche a oscuras, dejando entrever una sombra en el garaje durante aquel breve tiempo de luz. El coche entró sólo a pesar de mis intentos de redirigirlo lejos de aquella boca de lobo que se había convertido mi garaje. La puerta se cerró dejándome en la más absoluta oscuridad. Con las manos agarradas al volante, me quedé inmóvil ante el espeluznante silencio de la noche. Entonces sentí el frío en la espalda, la anciana estaba ahí. Podía sentir su gélida presencia en la nuca. Alterado, salí del coche y grité con todas mis fuerzas:

-¿¡Dónde estás!?

Nada me respondió. Con la puerta del coche aún abierta, metí el brazo y encendí las luces largas. Dos focos de luz iluminaron la pared del garaje con intensidad, pero no había nada. Giré mi cabeza y atisbé algo con el rabillo del ojo, una estructura oscura ocupaba un rincón del garaje. Enfoqué los ojos y el corazón me dio un vuelco, la silla de la anciana reposaba vacía a apenas unos metros de mí, fuera del alcance de las luces del coche. Pero esta vez era distinta, el respaldo de la silla llegaba al techo y el asiento me llegaba a los hombros. Solté otro grito como si quisiera ahogar mi propio miedo con un bramido de coraje falso a la espera que la anciana apareciese sentada en la silla como había estado haciendo las últimas semanas. Pero no apareció. Dejé de gritar y el silenció envolvió el garaje de nuevo. Tres golpes seguidos y fortísimos a mis espaldas me provocaron un respingo que tenso hasta la última fibra muscular de mi cuerpo. Alguien acababa de golpear la puerta del garaje tres veces, como si llamara a la puerta de casa. Conseguí dar medio paso para girarme y vi algo me congeló la sangre. Una mano enorme asomaba sus dedos por debajo de la puerta del garaje. Cada dedo medía cerca de un metro y todos acababan en una roñosa uña larga y puntiaguda. La mano agarró la puerta metálica y la levantó sin problemas, forzando el sistema automático. La cara de la anciana apareció por arriba como si se hubiera convertido en un gigante de cuatro metros y necesitara agacharse para mirarme dentro del garaje. No tenía palabras, mi corazón se detuvo y los sudores fríos empaparon mi cara. La anciana sonrió al verme con sus ojos acuosos, mostrando varias hileras de dientes afilados que se asemejaban más a la dentadura de un tiburón que a la de un humano. Ese infierno de dientes cubría todo el ancho de su cara, sus comisuras llegando a tocar las orejas. Esa boca me podía comer de un solo bocado. La misma mano que abrió el garaje se extendió hacia mí agarrándome como si fuera un muñeco. No intenté escapar pues no podía moverme debido al intenso terror que sentía. Estaba paralizado y mi vista sólo podía concentrarse en esos aquellos dientes podridos que se abrieron al acercarme a ellos y… entonces desperté.

Respiré aliviado pues sólo era un sueño. El corazón me latía como si acabara de correr una maratón y la garganta seguía encogida. Tenía la cara empapada de sudor, miré por la ventana. Era de día, estaba a salvo, aquella boca no me comió. Me duché como otro día cualquiera, desayuné y me dispuse a ir a trabajar. Al bajar al garaje, pero, vi algo que quisiera no haber visto. Las ruedas de mi coche estaban tintadas de rojo carmesí y la puerta del garaje presentaba un bollo hacia dentro, como si alguien la hubiese golpeado con una maza desde fuera. A pesar de estas escalofriantes señales, y en contra de mi mejor juicio, fui a trabajar a la oficina como de costumbre. No le dije a nadie lo de mi sueño ni por qué el dibujo de las ruedas de mi coche brillaba bajo el sol con tonos granates. Al volver a casa, vi restos de sangre en la calzada antes de llegar a mi garaje. Aparqué en la calle, algo que no he hecho en años y entré por la puerta principal.

Son las dos de la mañana y no puedo dormir. Mientras escribo esto, no puedo evitar mirar la cama que tengo a mis espaldas. Mi mano tiembla sobre el papel con el miedo de irme a dormir y encontrarme con la anciana de nuevo. Tengo sueño, mi cuerpo quiere dormir pero no me lo puedo permitir; puede que, si me duermo, no vuelva a despertarme nunca más.