És difícil parlar d’una pel·lícula que tracta un tema tan delicat. A vegades ens oblidem que el cinema pot anar molt més enllà d’un simple entreteniment, i ens trobem amb curtmetratges difícils de veure. Monos como Becky és un d’aquests films.
La pel·lícula està basada en el personatge real d’Egas Moniz, un neurocirurgià de prestigi de primera meitat del segle vint. Un col·laborador de la pel·lícula portuguès, s’encarrega d’entrevistar als descendents d’aquest neurocirurgià. Ningú té res de dolent a dir, al contrari, tothom sembla sentir un profund afecte per Egas Moniz. Ha deixat un legat ben preciós en forma d’una casa dedicada a la seva ciència, i va ser el descobridor de l’angiografia, un mètode per a detectar aneurismes i hemorràgies al cervell que va salvar moltíssimes vides. Malgrat la genialitat d’aquest neuròleg, el seu legat científic ha quedat tacat per les pràctiques que el van portar a guanyar el premi Nobel l’any 1949; Egas Moniz va ser el primer metge a practicar la lobotomia en humans.
No recomano a ningú veure vídeos sobre el procés de la lobotomia. El procediment tractava de separar el lòbul frontal de la resta del cervell, accedint a través de la templa, però després es va desenvolupar un mètode que no deixava cicatrius, encara més horripilant, que surt al film. Només us diré que s’accedia a través de la cavitat de l’ull amb un pic i un martell.
Era el principi del segle XX, la innovació científica va créixer exponencialment el segle anterior i això va donar lloc a molts canvis socials. El descobriment de la genètica, juntament amb moviments polítics col·lectivistes que pretenien construir una societat millor, va donar lloc a l’eugenèsia, la ciència que pretén millorar la qualitat genètica d’una població. Aquesta millora de la població es duia a terme, principalment, amb l’esterilització dels individus amb trastorns mentals; els termes com «imbècil», utilitzat per a individus amb un coeficient intel·lectual entre 0 i 25, és una de les mostres del reconeixement internacional de la doctrina eugènica. No cal dir les connotacions racistes que aquesta suposada ciència comportava, el mateix Hitler va incorporar idees eugèniques al seu llibre Mein Kampf per a mantenir la seva raça superior. En aquest episodi obscur de la ciència, Egas Moniz va presenciar a Londres com la lobotomia permetia tornar a ximpanzés conflictius en animals dòcils i obedients, heus aquí una solució per als pacients problemàtics dels manicomis.
Després d’aquesta contextualització de la figura d’Egas Moniz, la pel·lícula succeeix en un manicomi on el director de la mateixa pel·lícula passa unes setmanes per a recuperar-se d’un infart que li provoca agnòsia i alèxia. La pel·lícula segueix amb la seva deriva documental entrevistant als pacients d’aquest manicomi, que es preparen per gravar una pel·lícula que recrea un atemptat patit per Egas Moniz a mans d’un dels seus pacients. Entre els assajos, quan prenen els seus medicaments i en el seu dia a dia en general, els pacients expressen les seves frustracions i les seves alegries a la càmera. Entre aquestes seccions es continua explicant la història de la lobotomia i el director es serveix de talls entre els pacients amb els quals compartim el dia a dia amb explicacions de diversos experts sobre la cirurgia, tot acompanyat de sorolls de ximpanzé, destacant com són percebudes aquestes persones per la societat, com animals que fan nosa.
Si he d’escollir una paraula que defineix-hi Monos como Becky, sens dubte seria humanitat. Les entrevistes amb els pacients del manicomi ens permeten un primer contacte amb aquesta classe exclosa de la societat. Mai no oblidaré com una pacient confessava que era un somni per a ella fer una cosa que li agradés, com filmar una pel·lícula. En aquell moment vaig percebre com aquestes persones, a les que mai havia prestat el menor interès, també tenen somnis com jo, que són víctimes de la tragèdia de la vida com tots nosaltres… però elles no tenen el mateix suport.
Heraldo Vespertino 