Sempre m’ha agradat l’aigua. Nedar i bussejar han sigut les meves grans passions des que era ben petit. Al principi no podia deixar d’explorar tots els racons de la piscina pública del poble, bussejant en un univers de rajoles de color cobalt i les lluminoses projeccions del sol estiuenc sobre aquestes. Especialment quan estava sol, els altres nens no apreciaven la piscina com ho feia jo i sempre demanava al guarda de seguretat que em deixés banyar entre la una i les tres de la tarda, quan la piscina tancava per l’hora de dinar. Ell sempre em deixava mentre no portés menjar i jo m’embolcallava d’aquella serenor que em portava la ingravidesa del busseig. Passava més estona amb el cap sota l’aigua que fora i la meva mare em va comprar unes ulleres perquè no tornés amb els ulls vermells del clor. Però tot allò va canviar quan els meus pares em van portar a la platja.
No havia vist mai una piscina tan gran. M’hi vaig llençar corrent, tan fort que les ulleres em van caure de la cara; però no em va importar, el que vaig veure em marcaria per la resta de la meva vida: un preciós quadre de llum maragda sobre un llit de sorra fina com la seda, peixos platejats que reflectien la llum del sol com joies vivents, closques de petxines dormint un somni etern mig enterrades sota la pols daurada… No m’ho podia creure, quanta bellesa! Em vaig adonar l’aberració que era la piscina, un espai artificial d’aigua inerta. M’hi vaig passar tota la tarda submergint-me entre les onades per a descobrir aquell bell món que havia ignorat tant de temps. M’era igual no portar ulleres, la sal no era pas un impediment, encara la preferia al clor artificial de la piscina. Seguint el rastre d’un peix groguenc vaig acostar-me a les roques, on vaig descobrir una font efervescent de vida: crancs, musclos, petxines, peixos tímids que s’amagaven en petites coves i, fins i tot, un popet que menjava un desafortunat cranc. Em vaig quedar bocabadat observant amb delit aquell miracle de la naturalesa, tan distret estava, que no notava que les onades es feien més grans i una de ben forta em va colpejar el cap contra una de les roques. El tall era profund i un núvol vermell va tacar aquell paradís que no podia deixar de mirar. Vaig sortir de l’aigua i la meva mare em va agafar en braços, tot reganyant-me per haver-me acostat a les roques, però jo no l’escoltava, no podia deixar de mirar el blau infinit del mar, tot lluent sota la llum del sol vespertí.
Després d’aquell dia, no pensava en un altra cosa que anar al mar. Em passava els dies demanant als meus pares que anéssim, ells em deien que no però de seguida vaig pensar com passar-me les vacances nedant al mar. Vaig aprendre a agafar el bus i em gastava la setmanada en viatges cap a la platja. Amb nou anys ja feia viatges de 2 hores per visitar la platja llarga de Tarragona. Als 14 anys ja em vaig pagar una moto venent embotit i polvorons per Nadal i la resta és història. Anava a la platja cada dia, fes fred o calor. A l’hivern m’abstenia d’anar-hi perquè l’aigua era molt freda i les nits queien molt aviat, però tot i no poder visitar el meu paradís, el record de bussejar en aquell indret meravellós no em marxava del cap. Estudiava el mar i els seus habitants pel meu comte, i mirava documentals marins fins que no quedava cap que no hagués vist. Als 18 anys vaig treure prou nota per estudiar biologia marina i vaig anar a Barcelona per estudiar aquell món blau que em fascinava. En 4 anys ja tenia el títol i gràcies als meus honors vaig poder viatjar pel món com a investigador.
Vaig bussejar les aigües dels 5 oceans, tot investigant la vida que els omplia: vaig nedar amb foques i pingüins a l’antàrtic, amb dofins i balenes al pacífic i l’atlàntic, i em vaig meravellar amb la gran barrera de coral a Austràlia. Aquells espectacles de colors i aquelles elegants danses amb animals marítims em van captivar completament. Estava enamorat del mar, embogit per la seva majestuositat i bellesa infinita. Volia explorar tots els racons d’aquell món, conèixer tots els seus misteris com quan em coneixia totes les rajoles de la piscina municipal del poble. Per això, em vaig emocionar quan vaig escoltar les notícies d’un nou forat blau sorgit del no-res, a la costa de Sant Francisco.
Els forats blaus són pous que es van formar en passades edats de gel, on el nivell del mar era molt inferior, l’erosió de la pluja i el vent van crear aquests pous de centenars de metres de profunditat. Amb la pujada del nivell del mar, l’erosió va aturar-se i el resultat fou uns cercles negres envoltats d’aigua blava. N’hi ha per tot el món, però mai s’havia donat el cas que un forat blau sorgís del no-res, els habitants de Sant Francisco es van llevar amb un forat de vint metres de diàmetre a la seva badia on abans hi havia aigua cristal·lina. L’aparició del forat blau va ser molt controvertida, els habitants de la badia sentien la infundada por de que aquest forat s’estengués i xuclés tota la ciutat; fins i tot, els pescadors evitaven navegar per sobre del forat blau, presos d’una por irracional a aquell cercle negre inusual. Una teoria sobre la seva formació era que el forat blau ja hi era però que una capa de pedra s’hi havia adherit per sobre, tapant-lo, i ara, alguna cosa havia fet caure aquest barret. No es podia saber fins que algú s’hi submergís, i jo era aquest algú.
Ja portava un grapat d’anys bussejant com a biòleg marí, i el món científic ja em coneixia internacionalment per la meva dèria per bussejar. No va costar molt moure fils perquè fos jo el primer bussejador a explorar aquell forat blau verge. Quasi diria que va ser massa fàcil que em deixessin bussejar a mi quan no era americà, tenia la sensació que no hi havia cap altre voluntari disposat a fer-ho. Però jo no em vaig capficar amb aquestes bestieses, jo només volia explorar un altre trosset d’aquell oceà que tant m’estimava.
Segons els càlculs dels biòlegs americans, el forat blau baixava cap als 200 metres; un forat profund, però no el més profund del món, aquest títol se l’emportava un forat de 300 metres localitzat a les Illes Paracel, que formen part de les Illes del Mar de la Xina meridional. Els 200 metres es poden bussejar sense riscos per a la salut, notícia bona. El descens seria curt, no més de 10 minuts, però l’ascens caldria fer-lo durant unes 4 hores, perquè els meus pulmons no col·lapsessin per la diferència de pressió.
Ja havia baixat a forats blaus abans. No estaven al mateix nivell que nedar per les cristallines aigües de la Barrera de Corall, els forats blaus no amaguen vida marina per culpa de la falta de corrents marins, però tenien el seu encant. En baixar per un forat blau, la llum desapareix completament, com si fos la gola del llop, i la ingravidesa en aquell espai negre és del tot relaxant. Hi ha una certa pau en flotar en el no-res, una serenor deliciosa que s’assaboreix poc a poc, com un bon vi o un whisky escocès. Es podria dir que és l’experiència més propera a flotar en l’espai, com si et convertissis en un astre que segueix el camí d’una força invisible. És com es deu sentir aquest planeta, com si flotant en aquell pou fosc et permetés entrar en comunió amb la Terra.
El dia va arribar, no vam trigar gaire a preparar l’expedició, en una setmana d’aparèixer el forat, ja estava en un vaixell a la vora d’aquest, preparat pel descens. Em submergiria amb una càmera connectada amb un cable al vaixell, perquè els altres investigadors poguessin veure el que jo veia en directe. Aquesta càmera era la meva única via de comunicació amb la superfície; la màscara del tanc d’oxigen impedeix la parla sota l’aigua, per això s’utilitza un llenguatge de signes bastant bàsic per a comunicar-se entre bussejadors. D’aire no m’havia de preocupar, tot i que com més profunda és la submersió més consum d’aire. Ja hi ha de tancs fets a mida, que emmagatzemen un volum d’aire enorme, suficient per a aquesta submersió. El tanc d’aire ocupava tota la meva esquena i era ben gruixut, no podia pas caminar per terra amb el tanc, però dins la ingravidesa de l’aigua no era cap problema. El propi pes de l’equip m’ajudaria a enfonsar-me sense gastar gaire oxigen. L’objectiu era inspeccionar el fons del forat i descobrir perquè s’ha obert tan de sobte. Els biòlegs estaven interessats a esbrinar com es creaven els forats blaus i aquesta era una oportunitat excel·lent; jo, en canvi, només volia explorar aquell racó nou de la badia de Sant Francisco que no havia vist mai.
Amb tot llest, em vaig col·locar l’equip, i després de mossegar la màscara, vaig caure a l’aigua d’esquena, com ho havia fet tantes vegades anteriorment. Vaig entrar en el món blau i vaig notar com la pell se m’eriçava com de costum, estava al meu paradís, estava a casa meva. Vaig bussejar cap al forat blau que s’obria davant meu com un pou. La sorra blanca de les vores encara queia cap al no-res amb cada cop de corrent. Un banc de sabogues nedaven a l’uníson tot seguint la vora del forat blau, com si no sabessin si passar per sobre o no. Una raja binoculata feia el mateix, nedava sobre la sorra del voltant com si hi llisqués sobre un terra encerat, tot buscant crancs o mol·luscos per cruspir-se’ls. Els peixos encara no se’n refiaven d’aquell indret nou, però jo no era poruc, era un explorador! I m’hi vaig endinsar.
Vaig col·locar-me al centre del forat blau i el mateix pes de tot l’equip començà a arrossegar-me cap avall. Podia veure com les parets del forat, tot i deixar anar encara unes cascades de sediment que s’enfonsaven cap avall, eren fermes i no col·lapsarien; una por que tenien els geòlegs de l’expedició. Ells no entenien el mar com jo, la meva confiança era plena, mentre pogués escoltar la meva respiració a la màscara, no correria cap perill.
Suspès en l’aigua, en aquell lentíssim ascensor que em portaria cap al fons del forat blau, vaig tancar els ulls. Em sentia bé, com cada altra vegada que m’havia enfonsat en un forat blau. Caure infinitament en un pou negre on l’única vida era jo m’emocionava. Em sentia a milers de quilòmetres de la Terra, entre el fred glacial d’Urà i Neptú, però la temperatura no em tirava enrere, per molt que baixés juntament amb el meu descens.
Vaig obrir els ulls, ja era tot negre; vaig encendre la llanterna, el profundímetre marcava els 170 metres, ja era a prop. Vaig descendir uns quants metres més i l’aigua es tornà boirosa amb una polseguera tediosa, inutilitzant la llanterna. Devia ser la terra de l’ensorrament, vaig pensar. Però la reducció de visibilitat no va ser l’únic canvi; l’aigua es tornà tíbia i una lleu remor s’afegí al so de la meva respiració. Hi havia un corrent allà sota? Una caverna submarina? Només ho sabria quan arribés al fons.
Ja m’era impossible veure res amb la llum, ni podia saber si estava encesa o no a causa de tot aquell núvol enterbolit. Comprovar el profundímetre era impossible en aquelles condicions i la imatge que retransmetia al vaixell era inútil sense llum. Potser havia de començar a pujar, lentament per evitar la síndrome de descompressió, donant per fracassada la missió. Però jo volia arribar al fons. Volia saber què hi havia en aquell forat. I vaig seguir, tot i la petita part racional del meu cervell cridant que no baixés més.
En la plena foscor de la gola del llop, buscava el terra amb les mans; amb molta cura palpava aquella aigua enterbolida, que cada cop es feia més densa, com sorra aigualida. De cop, aquella sensació de densitat s’incrementà. Em vaig veure embolcallat per aquella aigua fangosa que premia el meu cos. L’aigua passà de tíbia a calenta; era una escalfor agradable, com si estigués davant una llar de foc en un dia de tempesta hivernal a la muntanya. Per alguna raó, no em vaig qüestionar aquell rar fenomen. Vaig deixar-me seduir per aquella pressió i continuà el meu descens cap a la bogeria.
Una veu es començava a distingir en aquella remor que portava escoltant fa estona. Aquelles articulacions que escoltaven les meves orelles no semblaven coherents, de cap manera se les podia classificar com a paraules. Eren una mena de xiuxiueigs aflautats que em tombaven pel cap, com onades en la superfície d’una bassa solitària, llunyana de tot ésser viu. L’idioma era totalment desconegut, aliè a tot codi terrenal, un cant sense cançó, una música sense notes; però, tot i aquest enigma, podia entendre la veu. Més que entendre-la, podia sentir la seva intenció. Aquella veu em demanava que anés cap avall, cap al fons del forat blau.
No m’hi vaig poder resistir, la meva ànima no feia cas de cap raó, més aviat, tota la raó abandonà el meu pensament quan aquella veu entrà al meu cervell, bategant amb cada segon d’aquella esfereïdora però encisadora melodia d’articulacions inintel·ligibles. Vaig endinsar-me cada vegada més en aquell fang espès, ara tornat en un líquid negre granulat. El meu cos nu lliscà per aquella aigua semisòlida, del vestit de busseig no en quedava res i el cable que m’unia amb el vaixell feia estona que havia desaparegut, però això ja no era problema meu, ara només importava arribar on la veu em duia.
Unes espurnes verdes enmig de la foscor atragueren la meva atenció. Era com una bombolla que es retorçava en mil formes diferents, tot lluint aquelles espurnes maragdes al seu interior. Les espurnes lluïen en la foscor com cuques de llum a la vora del riu d’una nit estiuenca, tot movent-se dins la bombolla i dibuixant formes geomètriques inimaginables. La meva mà intentà agafar-la però la bombolla es trencà en dotzenes de bombolles més petites que passaren entre els meus dits, tornant-se a unir fora de la meva mà. Era un espectacle preciós, un univers de llum i matemàtiques recollit en una bombolla.
De sobte, una altra bombolla aparegué a la meva dreta, i dues més a l’esquerra. Vaig sortir d’aquell encanteri i les veus es feren més vives dins el meu cap. Els meus ulls descobriren com més d’aquestes miraculoses bombolles sorgien a pocs metres sota meu. Vaig descendir posseït per la veu i empès per la meva imperiosa curiositat. Una escletxa d’or es féu manifesta en l’origen de les bombolles. Era llarga i lleugerament corbada, la seva llum lleugerament pàl·lida es feia visible als pocs metres. M’hi vaig plantar davant i la vaig mirar. Les veus dins el meu cap ressonaren amb més força i estengué la meva mà cap a l’escletxa daurada. Aquesta es feu més gran de cop, obrint-se en una rodona groga de 2 metres de diàmetre. El meu cos començà a tremolar, unes línies de colors indescriptibles dansaven per la rodona daurada tot formant formes geomètriques impossibles. Les línies agafaren velocitat i s’ajuntaren al centre de la rodona completant una vibrant pupil·la que em mirava fixament. Les veus es feren més clares, començava a poder entendre aquell inimaginable codi. Alhora, vaig adonar-me’n que les bombolles no eren l’única cosa que m’envoltava; un mar d’apèndixs fora d’aquest món ballaven al meu voltant, com si m’analitzessin. Si hagués de descriure’ls, els anomenaria tentacles, però les formes que agafaven aquelles extremitats no eren pas biològiques. El seu constant canvi efervescent em tenia hipnotitzat, no tenien pas una forma definida. L’ull groc s’alçà per sobre meu en un mar de bombolles verdes i tentacles efervescents. Em mirava fixament amb la seva inestable pupil·la de mil colors; la llum de les bombolles deixà veure la mida ciclopia d’aquella cosa. Sí, cosa, no era pas un dimoni ni un leviatan bíblic; fos el que fos, no era pas d’aquest planeta, i m’atreviria a dir que tampoc d’aquesta dimensió. El seu cap triangular reuní els centenars de tentacles al seu voltant formant una estructura megalítica semblant a una gàbia, i jo n’era el seu presoner. I dins d’aquella gàbia, aquelles parets de carn efervescent em cridaven en aquell codi alienígena. L’ull em mirà des del punt més alt, començant així el ritual.
La cambra s’inundà de bombolles i de la seva llum verda. Allà vaig poder veure l’horror d’aquella criatura. Les formes dels tentacles cada vegada eren més definides, agafant la textura i densitat adequades per a formar cares humanes que cridaven de dolor en els pocs instants de la seva existència fins a donar pas a un altra cara tan plena d’agonia com l’anterior. L’ull em parlà, ofegant totes les altres veus. El seu codi era igual d’estrany que el de les veus anteriors, però el començava a entendre de debò. Un dolor extrem s’instaurà al meu cap, i la sang començà a brollar dels meus ulls, les orelles, el nas i la boca. Entre les pulsacions d’aquella migranya infernal, vaig aixecar el cap i la meva vista quedà connectada amb l’ull, cada vegada més a prop. I finalment, entengué aquell incomprensible missatge.
«Vinc d’un espai més enllà de totes les estrelles, on l’obscuritat eterna tremola davant la meva presència. Sóc Ghtkl’asplyhj, senyor de Hjrit’la i enemic de Fwul’mgrl. Fa eons que dormo, esperant el meu moment. Reclamaré el meu tron de la ciutat dorment i res podrà impedir-ho. Desespereu davant el meu poder, criatures insignificants, i torneu al mar amb els vostres amos! Fwul’mgrl eft’nua tknair yblphkint tekel msiovrgl enfghpir! INKHUAT GTHKL’ASPLYHJ!
Allò és l’últim que recordo. Vaig aixecar-me en un llit d’hospital, embenat de dalt a baix. Els metges m’han explicat el que va passar. El vaixell va perdre el contacte amb la meva càmera, i van estirar el fil d’aquesta però no em van trobar a l’altre extrem. El meu cos nu sorgí surant del forat blau unes quantes hores més tard. Ningú sap que se n’ha fet de tot el meu equip de submarinisme. Tampoc saben explicar com he pogut sobreviure sense tanc d’oxigen ni perquè no tinc cap dany per síndrome de descompressió, tenint en compte que no he pogut controlar el ritme de pujada. És un misteri.
Dia 3
He explicat als metges el que us he relatat, però ningú m’ha cregut. Jo sé que és real, ho puc recordar perfectament, i crec que ells també saben que és real. Estic empresonat en aquesta habitació blanca d’hospital, amb un lavabo amb dutxa i res més. L’únic contacte amb l’exterior és una finestreta amb barrots per la qual es pot veure un bosc de sequoies. M’estan donant mitja dotzena de medicaments cada dia per a la meva «recuperació» però no les prenc, em trobo més bé que mai, amago les píndoles sota la llengua i les llenço pel lavabo quan se’n van. I les llenço sense mirar, perquè quan veig aquella petita superfície d’aigua, m’entra una por terrible. El meu cos es paralitza quedant només una tremolor freda i llefiscosa. Aquella rodona fosca d’aigua tèrbola sembla que em torni la mirada.
Dia 5
Avui he aconseguit obrir la dutxa després de treure’m totes les benes. L’aigua calenta ha tranquil·litzat la meva ansietat, però en fregar-me la pell, he notat com la meva mà lliscava massa de pressa. En veure’m la pell del braç he descobert una mucosa blavosa. He sortit de la dutxa i m’he fregat conscientment amb la tovallola fins a treure tota aquesta blavor llefiscosa de la meva pell. He tancat la porta del lavabo, ja no penso tornar a entrar-hi més.
Dia 8
La blavor de la meva pell no ha tornat, però unes escates han sorgit al meu colze. Són dures i em fan mal si intento arrencar-les. Necessito utilitzar el lavabo, però no goso acostar-me a la porta. No vull tenir cap contacte amb l’aigua, només la bec quan me la porten els metges.
Dia 9
M’he aixecat amb un mal als dits increïble. Els tenia tots ajuntats, pegats l’un amb l’altre. Els metges m’han inspeccionat els dits i els han intentat separar. He cridat de dolor però m’he deixat fer; al final hi han abocat un got d’aigua sobre la meva mà i els dits s’han separat. Una membrana blavosa encara els unia, com les potes d’una granota. En què m’estic convertint?
Dia 11
He somniat amb el mar. Bussejava sense cap equip que m’ajudés. Em submergia cap a les profunditats de l’oceà, on columnes de pedra ciclopies guardaven les portes d’una ciutat submergida. Temples de pedra antics eren envaïts per les algues que escalaven les seves parets, erosionades pel temps i els corrents marins. Les cases que envoltaven aquests temples eren arrodonides, semblant als nius esfèrics que construïen alguns ocells. Els seus habitants eren una barreja d’homes, peixos i granotes; la seva pell entre verda i blavosa, plena de protuberàncies , brillava sota la llum verdosa de les bombolles que suraven peresosament per les teulades de les cases. Els seus ulls de peix ocupaven bona part de la seva cara que acabava amb una boca enorme de la qual sortien milers de dents esmolades com agulles. De les seves espatlles sorgia una mena d’aleta membranosa que continuava fins als seus colzes, i els dits de les seves mans estaven units amb membranes. Aquestes criatures em tractaven amb indiferència, com si no els importés. No era pas estrany, perquè jo també era un d’ells. Vam nedar tots junts cap a una plaça central de la ciutat, davant el temple més gran. Allà esperàrem a una ombra que cobrí tota la ciutat. Una raja gegantina, més gran que la pròpia ciutat, nedava per sobre els nostres caps i s’aturà al centre de la plaça. A la panxa de la raja hi aparegué una escletxa daurada que s’obrí en un ull de pupil·la vibrant. I tots cantàrem a l’uníson. Fwul’mgrl eft’nua tknair yblphkint tekel msiovrgl enfghpir! INKHUAT GTHKL’ASPLYHJ!
M’he despertat cridant, allunyant-me de la porta del lavabo. Era ben entrada la nit i les infermeres han entrat corrents per veure que em passava. Volien ajudar-me, però elles no poden fer res. Ja no podia dormir.
Dia ??
Fa tants dies que no dormo, que he perdut la conta. Ja no bec aigua. No puc ni mirar de reüll el got d’aigua que em porten cada matí. En cada gota d’aigua, hi veig aquell ull daurat, envoltat d’aquells tentacles efervescents i aquelles bombolles d’espurnes verdes. Ja no em reconec, no tinc mirall a l’habitació però és millor així. La meva pell cada dia té més escates i es torna més blavosa. Les dents em cauen i els meus ulls no toleren gaire llum, he hagut de cobrir la finestra amb llençols per a enfosquir la cambra. Ja és massa tard per a mi, la transformació és inevitable.
Lkpuah ??
Avui he sentit parlar a les infermeres parlar al jhu’tasnt. Diuen que han vist tknair verdes sobre el forat blau de la badia. Estem tots condemnats?
Lkpuah rliaj
Imkptum flnajkir kxurwielt pribned sarqturg. Ghtkl’asplyhj hylt qifnor! . Fwul’mgrl eft’nua tknair yblphkint tekel msiovrgl enfghpir! INKHUAT GTHKL’ASPLYHJ!
Heraldo Vespertino 