La llum penjant de la sala d’interrogatoris ballava d’una banda a l’altra, creant ombres entre les 4 opressives parets de formigó que s’acostaven cada cop més a Jack. Era una sala sense finestres ni mirall, tan sols una cadira de plàstic que sempre acabava trencada; era la segona sala d’interrogatoris, la que estava en un pis inferior al garatge de la comissaria i ningú, a part dels inspectors i comissaris, en sabia l’existència.
El rostre estomacat de Jack brillava d’un carmesí sangonent cada vegada que la bombeta apuntava a la seva direcció. Tenia les mans i els peus lligats a aquella feble cadira de plàstic que cedia volent-se trencar amb cada cop del puny americà de l’inspector. Amb els pocs minuts que portava l’interrogatori, Jack va aprendre a tenir por de la mateixa llum, perquè aquesta sempre venia acompanyada d’un ferrós cop de puny de l’inspector.
-Com és que no parles? –preguntà l’inspector des de les ombres─. És que ara teniu por del Càrtel?
Jack alçà la vista cap a la figura més enllà de la llum i somrigué amb la seva dentadura vermellosa. Es passà la llengua per les dents i escopí la sang a terra.
-Però si encara no m’ha fet cap pregunta! –protestà Jack─. El greix dels dònuts ja li ha arribat al cervell?
Jack observà com el director agafava el llum del sostre un altre cop i tancà els ulls, esperant el cop que ja coneixia. L’esperà, però no va arribar. Obrí els ulls i es trobà amb l’inspector mirant-lo fixament. Era un home molt alt i robust, s’havia d’ajupir per a mirar a Jack d’ull a ull. El rostre de l’inspector era el d’un home vell, ben entrat els 50 anys i ple d’arrugues. Tret de la seva vellesa i la seva brutalitat, els seus cansats ulls blaus presentaven la imatge d’un home que gaudia gronxant a la seva filla petita al parc i donava un cop de mà al seu veí amb la gespa del seu jardí. Costava de creure que un home així hagués començat a estomacar-lo només entrar a la sala.
-Ja saps que volem saber de tu –digué l’inspector amb una expressió neutre, quasi com si es compadís d’en Jack─. T’hem enxampat minuts després que fessis una compra extraordinària de droga. No cal que t’ensenyi l’enorme bossa plena de fardells de cocaïna, i preguntar-te com si tots dos fóssim imbècils: «És això teu?», «d’on ho has tret?». Tinc més de 30 anys d’experiència en aquest cos i conec el mètode més ràpid d’extreure informació a mitges merdes que embruten la meva estimada San Diego amb drogues.
L’inspector aixecà el cap i li donà un altre cop involuntari a la llum, fent-la bellugar de nou. Després d’un breu silenci, tornà a parlar.
-Teniu pebrots fent un canvi tan a prop de la frontera amb Mèxic i, a més a més, enmig de la ciutat. Això vol dir que no és la primera vegada que ho feu i, més important encara, és que els traficants deuen estar a punt de travessar la frontera amb els diners. I és per això que no podem permetre’ns perdre més temps!
L’inspector agafà impuls amb tot el seu cos i, amb tot el seu pes, li va donar un cop de puny bestial a la galta esquerra d’en Jack, bolcant-lo amb la cadira encara lligat a ell. El cop el deixà estabornit a terra, escopint sang i un queixal que mai més tornaria a raspallar. Per l’orella esquerra només escoltava un pit agut i no podia veure res amb el seu ull esquerre. Sentia la marca del puny americà a la seva galta i li cremava i polsava de dolor. Deixà anar un crit vermell a la impassible paret de formigó.
-Merda! –cridà l’inspector, ofegant el crit d’en Jack. Llençà una puntada de peu enlaire plena de ràbia.
Jack va escoltar com l’inspector se li apropava amb un caminar nerviós. El gegant agafà en jack pel coll de la seva jaqueta de cuir i l’aixecà lentament. Jack va reunir les seves forces per pronunciar les poques paraules que podia pensar perquè aquell animal no el matés a cops.
-No et sortiràs amb la teva… –aconseguí esmentar unes poques paraules amb el poc alè que li quedava als pulmons─, acabaràs acompanyant-me a la meva cel·la si segueixes pegant-me.
L’inspector no es va aturar pas i continuà aixecant-lo fins que el tenia un altre cop cara a cara, ull a ull. Aquesta vegada però, els peus de Jack penjaven enlaire més d’un metre del terra. Ara el rostre pacífic de l’inspector s’havia tornat el d’un dimoni. Cruixint les dents, el front arrugat formant tot un laberint d’odi i les venes del seu coll a punt d’esclatar, polsant al ritme de la seva bogeria.
-Creus que els importa el que li passi a un mitja merda com tu? Que creurien a una panerola pudent abans que a un respectable inspector de policia que vetlla per la seva ciutat? –l’inspector l’escanyà encara més fort, provocant un altre xiscle de dolor d’en Jack─. Vaig jugar a futbol a la universitat, aquestes mans han esclafat caps més grossos que el teu, em sents?! Podria haver-m’hi dedicat professionalment; però, llavors, qui escanyaria a escòria com tu per a mantenir net aquest país?!
De cop, el rostre de l’inspector es calmà, tornant a la imatge serena d’abans, d’ulls blaus innocents i pell arrugada per l’edat, i no la ira. L’inspector deixà anar en Jack a terra; la cadira ja no va aguantar més i es va partir en trossos sota l’esquena d’en Jack. Va intentar aixecar-se, però no va gosar. L’inspector es va allunyar cap a la foscor i només el perímetre de la figura era visible, una figura enorme que el mirava tranquil·lament, com si no hagués passat res. D’alguna manera, aquesta figura amenaçadora el va esgarrifar molt més que el dimoni que acabava de veure fa uns instants, com si sentís un futur terrible abocant-se a sobre seu com una brea que, a poc a poc, anava enterrant tot el seu ser.
-Si no vols parlar, estàs en el teu dret –digué l’inspector, des de les ombres─. Vivim en un país lliure, no?
L’inspector va col·locar-se un objecte cilíndric als seus llavis i una flama se li acostà. L’encenedor cremà la punta de la cigarreta i aquesta va brillar d’un taronja rogenc amb la calada de l’inspector. El fum era invisible però es podia intuir, a l’igual que la seva figura engolfada per la foscor d’aquell indret. Jack observà aquell punt taronja com si el tingués hipnotitzat, com si el seu esperit notés les tenebres que s’amagaven rere aquella petita llum infernal que l’inspector alimentava amb el moviment de llurs pulmons.
-Potser tu no pots parlar –continuà l’inspector─, però… segur que en podem trobar a algú que ho faci per tu. Oi que sí?
Els ulls d’en Jack s’obriren com taronges i tremolaren amb el pensament de què li podia passar a la seva estimada, que encara l’esperava a casa, amb les bosses de la compra sobre la taula i un sopar que cada cop es refredava més. La brea ja li cremava la pell; Jack entengué el missatge i deixà anar el que sabia, com un globus deixa anar tot l’aire retingut quan és punxat.
-Eren un home i una dona mexicans de pell fosca, conduïen un tot terreny marró –digué Jack amb la boca sanguinolenta─. La dona estava embarassada, duia ulleres de sol i un mocador que li cobria el cabell.
-Com d’embarassada estava? –preguntà l’inspector sense moure’s del lloc.
-No la vaig veure bé, no va sortir del tot terreny, però li costava moure’s i se li podia veure el cap de la panxa per la finestreta. L’home duia el cabell curt, una samarreta verda amb texans blaus.
-Molt ben fet. T’has estalviat un grapat d’anys a la presó ─digué l’inspector, impassible─. Encara els podrem agafar abans no travessin la frontera cap a Mèxic.
Jack s’arraconà contra la paret amb més por que mai. S’havia convertit en el blanc de les dues màfies amb aquesta traïció. Però no tenia cap altre remei, no podia negar-se a aquell punt vermell flotant en les tenebres que amagava l’esfereïdor somriure de l’inspector.
El lleu sotragueig del tot terreny marró provocava a en Roberto els nervis de la seva vida. Agafava el volant amb força, com si el volgués escanyar per treure’n suc. Era un home que ja tenia 36 anys però sentia que encara no havia començat a viure, el seu naixement encara estava per celebrar-se, i esperava poder-ho fer aviat. La seva dona, Rosa, asseguda al seient del copilot, amb les morenes mans sobre la seva rodona panxa, acariciant-la dolçament, també esperava aquest resultat del viatge. Estaven a la cua de la duana, avançant lentament en aquella filera de cotxes i camions que eren inspeccionats pels agents duaners.
Ja havien fet aquest «viatge», així és com en Roberto li deia, altres vegades. Entraven als Estats Units amb la càrrega i en sortien amb els diners. Era una operació molt arriscada, però la seva situació demanava d’aquests riscos. En Roberto havia acumulat un deute molt gran amb el Càrtel, les punxades que tenia al braç eren testimoni de l’addicció que el va portar a la misèria, tant econòmica com moral. L’únic que va mantenir amb vida a en Roberto va ser la Rosa, que el va acompanyar durant la seva espiral cap al no-res. El va convèncer per a deixar les drogues i es va convertir en un traficant per a fer desaparèixer els sicaris del càrtel que trucaven a casa seva reclamant els seus diners. Abans podria haver fugit a un altre país amb la Rosa, però ara no podia fugir dels seus problemes, el fill al ventre de la seva muller ho va canviar tot.
-Ja queda poc, només tenim 2 cotxes més endavant –esmentà Roberto, intentant dissimular el seu neguit.
La rosa mirava per la finestreta del tot terreny. Es podien veure les onades del pacífic, com brillaven taronges amb els últims rajos de sol vespertí. Les gavines cantaven en el seu últim vol del dia, tot acompanyant la remor de l’aigua salada xocant contra el mur de ferro rovellat que separava les platges de Tijuana i San Diego. Es mirava tot això amb un lleu somriure a la boca, aquell serè somriure que tenia boig en Roberto, l’única cosa que li portava la pau interior.
-Sí –contestà ella, mirant al seu marit-, aviat serem a casa.
En Roberto no podia enganyar a la seva dona, ella sabia que estava molt nerviós, però ell ho dissimulava com podia, era el seu paper. Aixecà la mà dreta del volant i la posà sobre el seu futur fill. La respiració de Rosa pujava i baixava aquella bola de futur, i com si fos una poció miraculosa, els nervis d’en Roberto s’esvaïren. Ho havia de fer per aquell ésser dins el ventre de la seva estimada. En el seu braç estirat cap al ventre, va veure els estralls del seu passat. No podia permetre que el seu fill tingués tal vida.
-Ah –sospirà ella, mirant per la finestra altre cop─, ja arriba la primavera. Ho puc olorar, l’aire és càlid i ja porta l’esplendor de les flors en la seva flaire. Els dies cada cop són més llargs, dient adéu a la foscor de l’hivern. –La rosa posà la seva mà sobre la d’en Roberto, que encara la tenia sobre la seva panxa─. Amb els diners que ens sobrin podrem comprar les terres que sempre hem volgut, i plantar gira-sols. Creixeran a tota pressa fins a l’estiu. Cada dia seguiran el sol totes grogues i verdes, un paradís per a les papallones i les abelles que les pol·linitzaran; i quan la nit caigui, els gira-sols apuntaran cap a l’est, esperant al sol que tant estimen. I el sol sortirà ─dirigí la seva mirada a la panxa, somrigué dolçament i continuà amb una la veu plena d’esperança─, n’estic segura.
En Roberto mirà a la Rosa, preguntant-se com una dona tan dolça podia haver escollit un home tan repugnant com ell. La culpa dels seus pecats l’hi pesava molt a la seva ànima, però aquest pes encara es feia més xafogós quan recordava la resposta que un dia la Rosa li va dir a aquesta pregunta: «Sempre he sabut que eres un home bo». Sempre que recordava aquella resposta li entraven ganes d’arrancar-se els budells a esgarrapades; ella era l’única persona que tenia fe en ell, el mateix Roberto havia perdut la fe en les incomptables punxades del seu braç, però ella encara creia en ell, el deute que tenia amb ella era molt més gran que amb el Càrtel. En Roberto s’acostà a la panxa i li va fer un petó.
En Roberto tornà al volant decidit, lliure dels nervis que tenia abans. Podia veure el futur més enllà de la porta de la frontera. El cotxe davant seu ja havia acabat amb la inspecció i ara els tocava a ells. Els agents duaners s’acostaren i els demanaren els papers. Roberto va complir i quan els van demanar que obrissin el maleter no es van queixar i van obeir amb tranquil·litat. Els duaners no van trobar res. Però, just quan estaven a punt de pitjar el botó per a donar la llum verda, el telèfon de la cabina va sonar. Roberto i Rosa es van mirar, no volien semblar més sospitosos però el telèfon no havia sonat mai, sempre els van deixar passar, era inusual.
L’agent duaner escoltava tot el que li deien pel telèfon mentre tenia la mà aixecada en senyal d’estop. L’ambient es tornà tens, amb l’altre agent duaner desfent els seus braços creuats per posar-los a la seva cintura, on duia la seva arma reglamentaria. La situació no va fer més que empitjorar quan el soroll de les sirenes de policia s’apropaven encara més cap a la porta de la frontera. Cinc cotxes de policia s’aturaren a 30 metres del tot terreny marró. Un home enorme acompanyat d’una dotzena de policies sortí dels cotxes amb les pistoles a les mans, preparades per disparar.
En Roberto i la Rosa no s’ho podien creure, miraven els cotxes policia pels miralls com si no fos real. El Roberto mirà a la Rosa amb la boca oberta i tremolosa. Dos rius de llàgrimes queien per les galtes de Rosa, que agafava amb força el seu ventre. Com podia haver passat això? Era el que es preguntaven els dos. Tot aquell treball, tots aquells plans de futur… a norris.
-Esteu rodejats! ─Cridà l’inspector amb la pistola desenfundada─. No sortiu del cotxe per cap concepte!
Els policies s’apropaven amb cura al cotxe. La Rosa mirà cap a la frontera i en Roberto va comprendre la bogeria que volia cometre. Si travessava la frontera a temps, podria subornar als policies mexicans amb els diners de l’operació, i tornar a començar.
-No… ─digué en Roberto, negant amb el cap─ no ho facis, Rosa.
La rosa posà la mà sobre la maneta de la porta i l’obrí.
-NO HO FACIS! ─cridà en Roberto, intentant agafar-la.
La Rosa obrí la porta i sortí, però no prengué més de dues passes abans que una pluja de bales li caigués a sobre, perforant tot el seu cos, inclosa la seva panxa. Aquesta s’obrí fent volar enlaire milers de dòlars en bitllets petits, tots tacats de la seva sang. Rosa caigué a terra, davant el mar, intentant protegir el seu ventre real, sota aquella bossa de diners que simulava un embaràs molt més avançat.
-Rosa! ─deixà anar en Roberto, amb un crit esgarrifat.
Baixà del cotxe i els policies descarregaren contra ell immediatament. Roberto va rebre set impactes de bala, quatre al seu pit, dos a les cuixes i l’últim en la seva espatlla dreta. Roberto va quedar dempeus, resistint la caiguda. Ja era home mort, tres de les bales del pit li van perforar els pulmons i a poc a poc se li omplien de sang. Però en Roberto no tenia temps per a morir-se, tenia una dona i un fill acabat de concebre que cuidar. Amb tota la seva força, donà una passa i la sang li brollí de la boca com una galleda que vessa aigua. L’inspector abaixà la pistola i se’l quedà mirant, bocabadat, i quan va veure que un policia al seu costat tornava a disparar li va clavar un cop de puny tan fort que el deixà estabornit a terra.
-No veus que ja és mort?
Els altres policies es miraren entre ells, estranyats per la conducta, però encara es quedarien més bocabadats per les passes d’un home mort, les passes cap a la seva dona. Roberto caminà ferit fins a arribar a la seva dona, on caigué esgotat.
L’inspector continuà mirant-los, sentint una escalfor al seu pit. Els seus ull blaus es tornaren humits i segué amb les cames creuades sobre l’asfalt i les seves mans tremoloses aguantant la seva arma.
En Roberto aconseguí acostar-se a la Rosa arrossegant-se amb les dues mans. Ella mirava el mar, amb el mateix lleu somriure seré que la caracteritzava. Roberto escopí sang i li parlà a la seva estimada.
-Ho sento moltíssim.
-Puc veure el camp de gira-sols, Roberto! ─digué suaument, Rosa─. El nostre fill corre entre els sols del camp, amb les papallones volant al seu voltant… És preciós.
No hi havia cap camp de gira-sols davant d’ella, només el mar ambarí i el sol morint sobre l’horitzó.
-Sí, per fi podem ser feliços, Rosa ─respongué en Roberto, amb els ulls plens de llàgrimes de sang─.
-Es fa fosc ─continuà la Rosa─, però els gira-sols no giren cap a l’est…
-Ho faran ─plorà en Roberto─ t’ho prometo.
Heraldo Vespertino 